La transició de l’aigua

A aquestes alçades de la sequera crec que tothom té clar que ens trobem davant un problema persistent, que no serà una cosa d’un o dos anys. Ho veiem quan passa una Dana, una gota freda per sobre el territori: llavors torna a ploure com abans. Si no entra fred en altura, la pluja caurà en dosis petites i això ens fa repensar com fem front al problema de manca d’aigua.

El canvi climàtic s’ha de fer amb un espectre ampli d’accions. Un és la transició energètica, l’altre la revolució de l’aigua i el tercer la disminució de materials. Els tres reptes es troben lligats entre sí i tenen una cosa en comú: l’estalvi. La nega-energia, concepte que defineix l’energia que no fem servir, també es pot traslladar a la nega-aigua i al nega-material. L’estalvi ha de ser la primera guia en la transició, però no n’hi ha prou, cal anar més enllà. En el món de l’energia cal també generar amb fonts renovables. En el de l’aigua cal generar a partir d’aigua de mar i regenerar tant com se sàpiga. En el de materials cal valorar els residus.

Hi ha exemples dels que podem prendre nota. Un és Israel, amb una política contundent sobre l’aigua. Té el consum més baix d’aigua per habitant, de 138 m³ contra 691 m³ del conjunt de l’OCDE (420 m³ a Catalunya). Té cinc plantes d’osmosi que produeixen el 80% de l’aigua de xarxa, el 87% de la qual es recicla pel reg agrícola, fet que ha ajudat que l’extracció d’aigua per a reg hagi baixat del 64% al 35%.

Un altre exemple més proper és el de Benidorm. El 1978 va entrar en una sequera. Aquell any la manca d’aigua va ser de tal magnitud que, en plena temporada turística, es va haver de fer una restricció d’aigua de 7 hores diàries. Va caldre portar vaixells, tancs d’aigua per resoldre la situació a partir del 20 d’agost. La situació va ser el detonant d’un canvi radical. A la comarca de la Marina Baixa les necessitats d’aigua superen la disponibilitat d’aigua superficial, havent de recórrer a l’aigua subterrània. El problema és que aquestes aigües tenien una concessió per als regants del nord de la comarca. Així que el pacte que es va fer va ser que Benidorm generaria més aigua potable, la depuraria i l’enviaria aigües amunt per als regants. Actualment, l’aigua reutilitzada és de 92 hm³ a l’any, un 72% de l’aigua depurada, de la qual dos terços van per a reg i un terç es reinjecta als sistemes fluvials. Aquesta aigua té una conductivitat de 1.300 µS/cm essent satisfactòria per als regants. La solució també pot ser bona per a la indústria, per exemple és la conductivitat de l’aigua del Fluvià a Besalú actualment.

Catalunya en conjunt té un consum de 920 litres persona i dia, dels que 430 són a les conques internes (92% població) i 490 són a les conques de l’Ebre, a comarques de Lleida i Tarragona (8% població). El 71,4% de l’aigua serveix per a regar. Amb aquesta situació, sembla relativament fàcil resoldre la gestió de les conques internes seguint l’esquema de Benidorm i d’Israel, és a dir, dessalant de forma important aigua potable i enviant-la depurada als regants i indústries.

Resoldre el cas de les conques internes és relativament fàcil si s’inverteix segons el que preveu el pla estratègic de l’ACA, augmentant la dessalinització a 140 hm³, disminuint el consum industrial, domèstic i de serveis. Si es reutilitza el 70% d’aquesta aigua, es poden subministrar les necessitats que tenen els agricultors de les conques internes amb uns 470 hm³.

Molt diferent és la situació de les conques de l’Ebre, on molt bona part del reg és a manta o per produir arròs. Sembla una tasca impossible subministrar aigua regenerada o dessalada per satisfer els més de 1.800 hm³ utilitzats per a reg. Per tant, aquesta àrea podria estudiar adaptar els cultius a la capacitat de reg en la nova situació de pluges. Deixar el reg a manta amb un rendiment del 45% i passar-lo a gota a gota, amb un rendiment del 75%, implica un estalvi d’aigua de 1.000 hm³. Això vol modernitzar el reg actual, canviar els conreus d’avui, majoritàriament per farratge, per altres més adaptats al nou clima, amb poc consum d’aigua i bona productivitat, com l’oli, el vi, les fruites i les verdures.

La transformació és del mateix calat que la de l’energia, amb inversions immenses i costos socials importants. Dessalar i regenerar per osmosi té un consum energètic de prop de 3 kWh/m³. Per tant, dessalar 140 hm³ més els 20 hm³ de Salou, té una demanda elèctrica suplementària de 480 GWh. I regenerar aigua reciclada amb una barreja de 2/3 d’aigua osmotitzada, pot tenir un consum d’energia de 940 GWh. En total suposa un augment de 1.420 GWh sobre un consum d’energia que preveu el Proencat de 120.000 GWh pel 2050, és a dir l’1,2% del consum elèctric de Catalunya en el futur.

La transformació del país és de tal magnitud que no s’entén com encara no és l’objectiu predominant. Invertir en generar més aigua dessalada i regenerada pot significar una xifra de 1.900 milions a afegir als 55.000 milions de generació elèctrica.

Si les inversions són importants, més ho és encara el canvi de cultura del primer sector, transformant una agricultura pensada per alimentar animals per una altra per alimentar humans directament. Aquí també la nova infraestructura de reg pot tenir una xifra elevada.

Energia, aigua i residus són els grans temes a resoldre en un temps curt. Quan més tardem a resoldre’ls, més efectes patirem. És hora que tota la classe econòmica i política toqui de peus a terra, deixi de dir-nos catastrofistes a qui plantegem aquests problemes i deixi de tancar els ulls davant una revolució que la tenim davant la porta. Quan els efectes de tot això siguin econòmics, quan hagin començat les retallades als pressupostos públics, serà molt més difícil fer front a inversions massives. Llavors patirem i arribarem tard. Mentre, alguns encara esperen que arribi la ment brillant amb la vareta màgica que resolgui el món, tot per la mandra a reconèixer una situació de canvi disruptiu.

Subscriu-te per seguir llegint