Les guerres comercials són guerres de classe

Capitán Swing és una editorial independent, fundada el novembre de 2008, per Daniel Moreno y Miguel Ángel Durán, dos joves sociòlegs madrilenys. La característica principal d’aquesta petita empresa, és que publica obres d’assaig, particularment textos de filosofia i ciències socials, i narrativa que recopila tota mena de ficció compromesa amb la història i els conflictes entre grups diversos que constitueixen la societat. També té una col·lecció d’obres il·lustrades que aporten una mirada artística a obres imprescindibles del pensament.

Capitán Swing publica a autors nous, però també recupera llibres que considera que són fonamentals per al pensament crític que, per raons diverses fa anys que eren fora de catàleg, com alguns títols de Lenin o Engels, o com per exemple La Florència insurgent de Maquiavel o Per què no hi ha socialisme als EUA?, de W. Sombart.

A nosaltres, que fa temps que els seguim, ens han interessat particularment títols que parlen dels inicis del capitalisme a la Gran Bretanya, dels pares del liberalisme econòmic o bé dels aliberals defensors de l’anomenat neoliberalisme global dels EUA.

El llibre que avui us volem parlar i del qual recomanem la seva lectura, és Las guerras comerciales son guerras de clase, escrit per Matthew C. Klein i per Michael Pettis en el que s’explica com la desigualtat distorsiona l’economia i amenaça la pau. Aquests autors defensen que les actuals guerres comercials són el fruit de decisions que han pres les burgesies i els líders polítics d’Europa, Xina i els EUA els darrers 30 anys

Sovint, les disputes comercials es venen com a problemes entre països que tenen interessos contraposats, però moltes vegades són decisions polítiques internes, per servir als poderosos a costa de les classes treballadores que, sovint, ja no es poden permetre el luxe ni de comprar el que produeixen, perquè han perdut la feina o s’han vist obligats a endeutar-se.

Els autors més citats són liberals keynesians anglesos com ara l’economista social i crític de l’imperialisme John Atkinson Hobson. Aquest autor, considerat un dels principals defensors del reformisme burgès, és un economista estructuralista que propugnava un capitalisme amb rostre humà. Defensà la necessitat de cercar sortides als excedents de capital que no podien aconseguir inversions factibles dins el mateix país. Aquí es troba el nucli fonamental del capitalisme europeu i americà.

Els autors fan una mica d’història i expliquen els orígens del capitalisme en el colonialisme. Després de les guerres napoleòniques i del triomf de les revolucions burgeses, començà la revolució industrial, en primer lloc, a Anglaterra.

Britànics i també francesos i alemanys varen començar a elaborar productes manufacturats a les incipients fàbriques que els varen anar distribuint, primer a les seves possessions d’Àfrica, Àsia o Amèrica. La introducció d’aquests productes fonamentalment als EUA va generar un consum que posteriorment s’encomanaria a Austràlia, el Canadà, el Japó, els altres països d’Europa i finalment al món sencer.

La competència i la lluita pel control dels recursos naturals va provocar en el segle passat dues guerres mundials, a banda d’altres conflictes locals de menor entitat. Aquests enfrontaments arrossegaren a Rússia, un país que estava molt més endarrerit que els altres, però que s’hagué de posar les piles per tal de no quedar despenjat. En aquestes lluites, els soviètics s’hi deixaren gairebé 30 milions de morts, però el gran beneficiat de tot aquest sarau fou el món occidental que, en els darrers anys, ha deixat entrar en joc a les grans potències asiàtiques, fonamentalment Japó i la Xina i últimament, també a les monarquies del golf que aporten cru i liquiditat en el món financer.

Enmig de tot això han passat fets geopolítics i algun terratrèmol, com ara la caiguda del mur de Berlín l’any 1989, amb la desaparició de la Unió Soviètica, sense oblidar-nos de la cursa d’armaments, la carrera espacial i esdeveniments socials, com ara el maig del 68, la revolució cubana i lluites d’alliberament nacional fonamentalment a Àfrica i a l’Amèrica Llatina.

El neoliberalisme de la Thatcher, Reagan o Pinochet que aplicaren receptes de l’escola de Chicago, llegeixi’s Milton Friedman, passà a l’ofensiva per a frenar els avenços del socialisme pacifista/internacionalista com el que s’intentava endegar al Xile d’Allende, de qui el pròxim 11 de setembre commemorarem el cinquantenari de la seva mort. Aquests intents foren esclafats pel neocapitalisme global que era garantit per Anglaterra, però fonamentalment pels EUA i per l’OTAN. Una economia en la qual tot compte, les lliures, els dòlars, els petrodòlars i també l’or com a valor refugi.

Les grans potències euroamericanes produeixen, consumeixen i exporten. Els seus excedents i estalvis serveixen perquè països més pobres signin crèdits, que no podran tornar, per tal que pugin el seu nivell de vida i siguin més aptes per al consum dels productes.

Aquest món euroamericà i asiàtic és on hi ha totes les potències productores. Són proveïdors i rivals alhora de béns de consum i constructors de grans infraestructures.

Els ciutadans americans, històricament han estat uns malgastadors i s’han hagut d’endeutar per damunt del seu nivell de producció.

L’economia americana ha resistit, i aquesta disfunció s’ha pogut corregir i superar atenent a les seves dimensions i a la seva flexibilitat. La protecció dels drets a les inversions estrangeres, ha fet que els fons d’inversió internacionals hagin trobat en el país de l’oncle Sam el millor lloc per a destinar els seus actius.

Als EUA el deute sobirà és molt fàcil de comercialitzar i no té riscos d’impagament. Malgrat la crisi transitòria de les idees emancipatòries socialistes i universals, la humanitat com a fase superior de la seva evolució finalment haurà de confluir en una macro confederació d’estats units de tota la terra.

Subscriu-te per seguir llegint