Un trencaclosques complicat

En el darrer article de la proppassada setmana els parlava de la constitució de la Mesa de les Corts Espanyoles. Els convidava a fer apostes, atès que no era clara la posició de Junts. A priori podien decantar la balança i una abstenció dels seus set diputats era decisiva. A l’hora de la veritat la gran sorpresa la protagonitzà Vox que no donà suport a la candidata popular, Cuca Gamarra. Al final només pogué sumar el suport dels navarresos d’UPN i de Coalició Canària.

Mentre, la socialista Francina Armengol era votada per la resta de les formacions polítiques i ja en primera votació assolí la majoria absoluta. Certament, cal reconèixer que Pedro Sánchez és un bon estrateg i la decisió de presentar l’expresidenta balear fou un autèntic encert. Sempre ha estat una política molt lligada al catalanisme en el sentit de defensa de la llengua i en la seva oposició en el seu moment a l’aplicació de l’article 155.

Carles Puigdemont ha passat en pocs dies de ser considerat una anècdota a ser un polític que decidirà el panorama polític espanyol dels propers anys. El seu posicionament en favor d’Armengol li dona un protagonisme impressionant de cara a la sessió d’investidura. Si el PP hagués dominat la Mesa, el seu paper hauria tornat a ser testimonial.

Però amb aquest panorama la situació no es fàcil per a ningú. Alberto Núñez Feijóo no ha sabut o no ha pogut centrar el PP i això li ha passat factura. Va decidir deixar Vox fora de la Mesa, la qual cosa indica que vol canviar el rumb com més aviat millor. Un home com ell no podia caure en un error tan greu com veure’s pressionat per la presidenta de la Comunitat de Madrid. Qualsevol líder que vulgui arribar a La Moncloa no pot governar d’esquenes a Catalunya i Euskadi. Els seus resultats en ambdós territoris foren pèssims i el mateix PNB a les primeres de canvi li tancà les portes a qualsevol tipus d’acord. L’autonomista Feijóo canvià totalment de perfil des de la seva arribada a Madrid. I els pactes amb Vox el condemnaren a un aïllament gairebé total. El seu discurs podia gaudir de suports a la capital o a Castella-Lleó, però no era reconegut per molts electors que no acceptaren algunes de les seves mentides en plena campanya o els seus atacs despietats contra el seu adversari polític. Milers d’espanyols s’adonaren que un pacte PP-Vox traslladava el país a unes èpoques superades on no es reconeixien els drets d’algunes minories, el canvi climàtic o la violència domèstica, per exemple. Només aspira a unes noves eleccions o bé a que la propera legislatura sigui curta i tingui una darrera oportunitat abans no li facin el llit els mateixos companys de partit que defenestraren el seu antecessor, Pablo Casado.

I Pedro Sánchez pot compartir una certa eufòria, perquè ni els més optimistes pensaven que estaria en condicions de formar govern. Però hom es pregunta quin serà el preu d’aquest objectiu. D’antuvi els seus socis de Sumar són una macedònia de sigles on difícilment Yolanda Díaz podrà posar ordre. Els cinc escons de les noies d’Unides Podem li faran suar tinta. I si amb això no n’hi hagués prou, Sánchez compta amb el suport del PNB i Bildu i ben aviat es celebraran eleccions a Euskadi i el PSOE haurà de decantar la balança cap a un costat o cap a l’altre i la seva decisió pot tenir conseqüències.

I d’altra banda tindrà de socis els independentistes catalans que encara que ho dissimulin van a mata degolla. ERC i Junts no es poden veure ni en pintura i si en algunes ocasions són socis a Catalunya és per pura necessitat. Si al final Puigdemont li dona suport, les seves reivindicacions seran molt difícils de digerir, atès que l’expresident vol resoldre la seva situació personal, la qual cosa xocarà de valent amb l’ordenament jurídic espanyol. Sánchez ja se la va jugar en favor dels presos i rebé crítiques per tots costats. Ara haurà de bregar amb dos qüestions punyents com són l’amnistia –per cert la portaveu de Junts l’ha demanada fins i tot per la corrupta Laura Borràs– i el referèndum, la qual cosa a hores d’ara sembla impossible.

Tot plegat és complicat, però a vegades una derrota inicial pot ser una victòria final. Aquest trencaclosques que són fruit d’uns resultats difícils de digerir, només es podrà resoldre tard o d’hora amb unes noves eleccions. Potser és difícil d’entendre, però algú ho havia de dir.

Subscriu-te per seguir llegint