Elogi de WhatsApp

Fa un temps vaig assistir a la inauguració d’una exposició col·lectiva de pintura en la qual hi havia obra de la meva amiga Lídia Masllorens. Quan vaig arribar vaig adonar-me que ella no hi era i li vaig enviar un WhatsApp:

«Vens a la inauguració?», al cap de quinze segons vaig rebre la resposta: «Ho veig complicat. Soc al Japó».

La quotidianitat amb la qual emprem aquest servei potser no ens fa adonar de la meravella que portem al mòbil. Els que tenim edat per a recordar l’entrada de la nevera, la tele o el telèfon per la porta de casa ho podem valorar més que els millennials que ho veuen la mar de normal. A mi el que més m’inquieta és que sigui, en teoria, de franc. La veritat és que m’estimaria més que, essent una eina tan important per a mi i per a molta gent, fessin pagar una quota i saber a quin número trucar si hi ha algun problema. Perquè, si cau el servei una estona, que ha passat alguna vegada, és notícia a tots els mitjans, gairebé més que quan hi ha un tall de llum. WhatsApp ha entrat a les nostres vides i s’ha fet imprescindible, fins i tot els de la bretxa digital en són usuaris, començant pels jubilats. Li hem d’agrair la gentilesa d’aquest servei gratuït al seu propietari, del grup Meta, el que té el Facebook que, a còpia d’oferir-nos serveis gratuïts, ha esdevingut un dels homes més rics del planeta. Això deu voler dir que el producte amb què comercia és la nostra vida privada, no en tingueu cap dubte. En temps del Procés es va posar de moda descarregar-se Telegram, que li fa la competència, però es fa servir poc. Un amic meu diu que, passant a Telegram pots escollir que, en comptes que t’espiïn els americans, ho facin els russos.

Eines com aquesta ens mantenen hiperconnectats i localitzables i, com tot avantage, porta algun inconvenient. Salvant totes les distàncies, penso que l’angoixa que senten uns pares quan els seus fills joves han sortit de marxa i no responen immediatament un missatge, deu ser la mateixa que sentien les famílies del segle XIX, quan algun fill havia migrat a Amèrica i feia un any que no rebien carta. El que cal és que cadascú exerciti, a la seva manera, el dret a estar il·localitzable i respondre quan li plagui. Ah, per cert. Penso que s’hauria de donar un premi al gran savi que va inventar el botonet d’accelerar els missatges de veu i sentir-los en la meitat de temps. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint