L’enemic primer, les formes

Fa un parell de setmanes que el meu amic Iñaki Anasagasti em va enviar un article que vaig publicar al diari basc Deia quan s’albirava la primavera de 1989. Portava per títol «En Estrasburgo sí, però en Madrid no». Tot i que és possible que dormi al fons que porta el meu nom i cognoms de l’Arxiu Municipal de Girona, segons conveni signat en el seu dia amb l’alcaldessa Anna Pagans, no el recordava. L’escrit recollia que el 19 d’abril del mateix any, la Comissió de Cultura, Educació i Joventut del Parlament Europeu aprovà la declaració del català com a llengua oficial de les institucions comunitàries europees. Qualificava aquest fet de «pas modest, però bàsic per aconseguir el reconeixent dels òrgans dirigents de la (llavors) CEE per a la nostra llengua» i donava a conèixer que per aquí, Catalunya, tothom es feia ressò del succés i es felicitava pel mateix. Afegia que «la iniciativa del Parlament per treballar a favor de l’oficialitat europea del català comença el seu llarg camí amb bon peu».

Això no obstant, afegia que «vint-i-quatre hores abans, a Madrid, el Congrés dels Diputats rebutjava la presa en consideració de una proposició de llei del Partit Nacionalista Basc relativa a la participació de l’Administració de l’Estat en la normalització de les llengües de les nacionalitats i regions –amb llengua pròpia, s’entén–» i que el rebuig havia estat degut a què els socialistes i els conservadors, novament, es donaren la mà per aturar una futura llei l’article primer de la qual deia «l’Administració de l’Estat contribuirà a la normalització de les llengües pròpies de les nacionalitats...». Posava de relleu, tot seguit, que a Estrasburg, qui havia defensat la proposta del reconeixement del català com a llengua oficial de les institucions comunitàries havia estat un diputat membre del PSC i que a Madrid qui havia negat en nom del Grup Parlamentari Socialista la proposta del PNB l’objecte de la qual era la normalització de l’ús de les altres llengües distintes del castellà havia estat igualment un diputat membre del PSC. I em preguntava: «Quina coherència porta a demanar a Estrasburg suport comunitari al català i refusar-lo a Madrid?», exclamant «Quina contradicció en menys de vint-i-quatre hores!»

Però, tanmateix, hi havia més, puix la proposta defensada a Estrasburg demana la publicació en català del Tractat de Roma, peça fonamental per a la llavors Comunitat Econòmica Europea, així com també del Tractat d’Adhesió i de l’Acta Única, fonts de la posterior Unió Europea, els textos de totes les institucions europees i dels documents de la Comissió, mentre que a la debatuda pel ple del Congrés dels Diputats a iniciativa dels companys nacionalistes bascos es sol·licitava, endemés, que les Corts Generals, en tant que institució de representació de tots els ciutadans de l’Estat, establissin serveis permanents de traducció que testifiquessin tant els debats parlamentaris com els treballs i publicacions de la Cambra. Conseqüentment, tindríem en català textos i acords de la Comissió Europea i del Parlament Europeu, però no tindríem textos i acords del Congrés dels Diputats, on es seguiria usant i publicant en castellà. En altres paraules, mentre els socialistes (amb els conservadors) negaven aquí el que un dia després proposaven i obtenien a Estrasburg. La incoherència estava servida.

Acabava la meva col·laboració amb Deia amb un «certament hem d’alabar la sensibilitat europea amb la nostra realitat nacional, amb la nostra cultura i amb la nostra llengua, però no podem oblidar que aquesta sensibilitat no existeix a l’estat espanyol» per tot seguit passar a recordar que l’any 1983 el govern socialista d’Espanya havia portat al Tribunal Constitucional la Llei de Normalització Lingüística consensuada entre CiU i el PSC, per trobar-la no conforme a la Constitució Espanyola, amb un acte de desautorització del PSC impropi d’una federació de partits.

Res de tot allò va acabar bé. Ni tan sols la impugnació feta pel govern de Felipe González a l’esmentada llei, que fou rebutjada pel més alt intèrpret de la Carta Magna. Estem doncs de nou a la casella de sortida i això que el català és parlat per més milions de persones que no pas països com Finlàndia, Luxemburg, Letònia, Croàcia, Irlanda, Eslovàquia, Estònia, Malta, Xipre, Eslovènia i Lituània, si no vaig mal informat, que també tenen la seva llengua pròpia. La majoria d’aquests països no hi eren, aleshores, al també anomenat Mercat Comú, però ara sí a la Unió Europea. Tot està vist; res acabat, malgrat que ara potser sí que és el moment d’arrodonir-ho. Quedi constància, però, que aquells que ara ho posen com a condició per a donar llum verda a la nova investidura de Pedro Sánchez no són innovadors de res, sinó continuadors per una banda de la iniciativa del PSC en el cas del Parlament Europeu i de la del PNB en el supòsit del Congrés dels Diputats. CiU, que l’any 1988, va subscriure una de similar en el Senat sense sortint-se’n, la va veure recollida anys després gràcies també al PSC i al sempre enyorat Joan Raventós, primer president de la Comissió General de les Comunitats Autònomes, quan es va aprovar el text refós del seu Reglament (1994) que alhora va acceptar els escrits de ciutadans i de institucions escrits en català, basc i gallec adreçats a la Cambra. A aquesta reforma li varen seguir les de 2025 –la publicació en el Butlletí Oficial de les Corts Generals d’iniciatives no legislatives fetes en llengües espanyoles distintes del castellà– i la de 2011 –l’ús de totes aquestes llengües en el ple amb ocasió del debat de mocions així com en la presentació de tota mena d’escrits al Registre. Els de JxCat i d’ERC sembla haver-se’n oblidat que la vida tota és un picar pedra constant. I els mitjans de comunicació, començant pels catalans, el mateix, tot i trobar-se a les seves hemeroteques la petita història aquí explicada.

Ara bé, aquesta es va escriure sense atropellar els reglaments dels Congrés dels Diputats i del Senat, com sí es va fer aquest passat dimarts, atès que la presidenta, Francina Armengol, ho va permetre sense empara legal. Dir que «amb l’acceptació a tràmit per la Mesa n’hi havia prou» no és només una expressió d’ignorància, sinó un atropellament del mateix Estat de Dret. La proposició de reforma del Reglament ha de tramitar-se conforme a Reglament i fins que no estigui aprovada pel Ple no existeix. No s’ha recomençat bé, i això pot tenir més conseqüències negatives que positives. Advertiment.

Subscriu-te per seguir llegint