Sobre dèficits fiscals

Lsa consellera d’Economia i Hisenda de la Generalitat de Catalunya, Natàlia Mas, en la presentació de les balances fiscals, ha posat el crit al cel pel dèficit de 20.772 milions d’euros el 2020 i de 21.982 milions el 2021. Bé, res de nou sota la capa del sol.

Una balança fiscal expressa la diferència entre els ingressos aportats i la despesa rebuda per un territori. El càlcul, però, no és tan simple ja que cap dels components s’obtenen d’una forma directa, sinó que calen diverses hipòtesis de partida. De fet, hi ha diferents metodologies: les més emprades són la del flux monetari i la del flux del benefici, entre altres.

Segons Maite Vilalta, professora d’Hisenda Pública, en el primer mètode, «els ingressos que rep l’administració central procedeixen del territori on es localitza la renda, la riquesa o el consum, i la despesa feta per l’administració central s’imputa al territori en què aquesta es materialitza».

I en el segon mètode, «els ingressos rebuts per l’administració central s’imputen al territori on s’estima que hi ha els individus que realment acaben suportant la càrrega fiscal, mentre que les despeses fetes per l’administració central s’imputen al territori on resideixen els individus que se’n beneficien».

El càlcul, elaborat pel Departament d’Economia i Hisenda, segueix la metodologia del «flux monetari neutralitzat per la via dels ingressos» adoptant diversos criteris que plantegen serioses dubtes a nombrosos economistes.

No es nega que Catalunya tingui dèficit fiscal. La qüestió, però, rau a delimitar la quantia per comprovar si és un «espoli» i una prova de l’«Espanya ens roba», com difonen els polítics independentistes, o és una redistribució de la riquesa entre territoris rics i pobres.

Ara bé, no val, per demostrar que l’import genera un maltractament econòmic, engreixar les xifres amb l’invent de la «neutralització» del dèficit de l’administració central.

Com? Doncs augmentant els ingressos reals aportats per Catalunya amb la suma d’una quantia del dèficit de l’Estat, en funció d’un percentatge d’ingressos teòrics, que no estan disponibles d’immediat. Per més que s’hi escarrassin els economistes neoliberals al servei de l’independentisme, no és raonable imputar el dèficit de l’Estat l’any que es genera quan l’amortització del deute, derivat del finançament d’aquell, s’allargarà anys i s’eixugarà amb ingressos de temps venidors.

Per tant, certament el dèficit fiscal de Catalunya és superior al que li correspondria si contribuís proporcionalment a la renda (indicador de capacitat) i rebés proporcionalment a la població (indicador de necessitat), però ni de lluny assoleix la magnitud que mostren unes balances fiscals cuinades al gust de l’independentisme.

Subscriu-te per seguir llegint