El principi de normalitat

És ben conegut que després de la mort de Franco el 20 de novembre de 1975 es va desencadenar un canvi històric que va conduir a un cicle electoral molt engrescador els anys 1977 i 1979. Es van encadenar dues eleccions legislatives (juny de 1977 i març de 1979) i les primeres eleccions municipals (abril de 1979).

Van ser moments d’eufòria fundacional i a l’agenda política dels partits hi havia una clara voluntat d’afirmació de la identitat nacional de Catalunya que s’expressava en propostes de normalització lingüística i de reivindicació de la urgència d’un Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Aviat farà cinquanta anys d’aquell capgirament històric. Es vivia així i s’ha discutit amb posterioritat. És evident que algunes qüestions ara semblen antiquades en la forma com es van plantejar i que el desenvolupament dels esdeveniments ha desbordat radicalment el marc que s’establí en aquell moment. Alguns es complauen en bescantar el que anomenen règim del 78 però perden la perspectiva de les circumstàncies històriques del moment, el context, la correlació de forces i la peremptorietat de les demandes més urgents que calia atendre des d’una perspectiva immediata i quotidiana. I es pot afirmar això i simultàniament assegurar que en la perspectiva actual algunes de les fórmules que es van assajar han quedat del tot superades i són antiquades.

Però el punt de partida encara que ara costi de creure era un règim de total privació de les llibertats individuals i col·lectives (d’expressió, de reunió, d’associació, d’opinió, de premsa, d’afiliació política i sindical...) i en el cas de Catalunya es sortia del franquisme amb uns plantejaments de total menyspreu per la identitat catalana i per la llengua i la cultura del país. Aprendre català, ensenyar català havia estat durant molts anys heroic i clandestí i la llengua pròpia de Catalunya estava del tot fora dels circuits de l’ensenyament oficial i reglat.

Fou així com un cop recuperada la Generalitat de Catalunya i uns principis bàsics d’autogovern es van plantejar polítiques d’immersió lingüística en el sistema educatiu i de normalització lingüística en els diferents àmbits de la vida social i cultural. La creació del Consorci de Normalització Lingüística de Catalunya és l’expressió més genuïna de la voluntat compartida entre el Govern de la Generalitat i els Ajuntaments per tal de facilitar les vies per a l’aprenentatge de la llengua catalana fins a assolir la plena normalitat.

Aquests plantejaments i les successives Lleis de Política lingüística van facilitar el marc dins el qual es podia assolir la normalització del coneixement oral i escrit i de l’ús social de la llengua des de l’anomalia inicial de la situació del català en els primers anys setanta. És a dir des de la marginació cap a la normalització i de la normalització a la normalitat.

Per això plantejo el principi de normalitat conscient que no és encara ni de molt el paradigma dominant.

En realitat vivim moments incerts i de retrocés que posen en qüestió el model i el consens quan encara no s’han assolit els objectius de la plena normalitat. L’enverinament de la vida política a Catalunya i a Espanya ha posat damunt la taula la qüestió lingüística fins al punt que malgrat ser encara en molts aspectes el català la llengua que necessita una política d’afavoriment del seu ús sembla com si la llengua arraconada, minoritzada i en risc sigui a Catalunya la llengua castellana. Hi ha qui ens vol fer creure això i ho fa distorsionant i pervertint la realitat i aplicant a aquest tema unes dosis de demagògia i populisme excloent.

Tinc el convenciment que les actituds contràries a la llengua catalana parteixen d’un desconeixement profund de la realitat i d’una distorsió malèfica: aquests punts de vista voldrien fer creure que la llengua és la punta de llança d’una confrontació radical entre Catalunya, o els altres territoris del domini lingüístic del català en les seves diverses variants dialectals, i la resta dels territoris de l’estat espanyol. Una riquesa comuna, una herència enriquidora s’hauria convertit en el factor de divisió total.

Tot el que soni català fora de Catalunya seria pres com a motiu d’hostilitat.

Tornem doncs al principi de normalitat. Si Espanya no pren la riquesa de la llengua catalana com a llengua de cultura, de ciència, de literatura, de l’administració, dels mitjans de comunicació, és impossible que pugui assumir i entendre la lògica reivindicació del reconeixement del català com a llengua compartida a les Corts Generals i com a llengua oficial de la Unió Europea. L’anomalia neix del fet següent: el català és assumit en el món acadèmic com una llengua que es pot aprendre i que es pot ensenyar a mig món. Si hi ha moltes més universitats britàniques on hi ha departaments o estudis de llengua i literatura catalanes que en les universitats espanyoles és que la singularitat catalana, la identitat, el pes i el valor de la llengua, a Espanya són menystinguts i a la resta del món no.

Per això és tan sorprenent que petits avenços siguin viscuts com a grans victòries. Simplement perquè s’hi ha arribat no pas des del convenciment sinó fent de necessitat virtut. No des del principi de normalitat sinó des de l’excepcionalitat conjuntural.

I per això des de Girona hem de recordar com Lluís Maria de Puig havia lluitat des de les institucions europees per a l’aprovació el 1992 de la Carta Europea de les llengües regionals i minoritàries i com ara es faria creus que des d’aquella Carta fins ara el camí recorregut sigui tan migrat.

De la mateixa manera que el català pot sonar sense escarafalls a les Nacions Unides per boca del cap de Govern d’Andorra, el català hauria de sonar amb normalitat a totes les esferes de la vida col·lectiva de Catalunya, d’Espanya i d’Europa.

Recordar ara el testimoni de Lluís Maria de Puig o d’Aina Moll, Miquel Reniu i Lluís Jou, per esmentar només els tres primers directors generals de política lingüística és un deure per tal de no perdre de vista els referents pioners que ens van assenyalar el camí i que ara s’esgarrifen o s’esgarrifarien de les contradiccions actuals. Encara ara la plena normalitat és una aspiració revolucionària.

Subscriu-te per seguir llegint