L’Onyar

Quan arriben aquestes dates tornen d’una manera recurrent les imatges de les inundacions de Girona. Segurament pels voltants del 12 d’octubre es concentren els episodis més reiterats i intensos de desbordament dels rius de la ciutat. En un moment o altre tots: el Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants. El Ter sempre entre Sant Ponç i el Pont Major, el Galligants ara un reguerol simbòlic i bucòlic havia tingut la seva ferocitat, el Güell també sovint. Aquest darrer fins i tot després de ser desviat amb desbordaments d’especial incidència al barri de Sant Narcís; el Güell ha perdut la traça que el conduïa a l’Onyar tot acaronant la Devesa des de la Ronda de Ferran Puig a la rotonda de l’escultura de l’Alfaro, un punt de la geografia urbana que abans coneixíem com el Pont de can Vidal de les gasoses. El Güell més urbà, ara desviat, era un riu de ponts i ara se n’ha perdut la mena fins al punt que alguns s’escampen amb nous usos per la geografia del territori.

Però per damunt de tots l’Onyar, el riu més urbà de la ciutat. El més comprimit per les edificacions a banda i banda, amb una llera que si entre el carrer del Carme i el Pont de Pedra és generosa, ampla i ara del tot formigonada, a partir del Pont de Pedra convida a imaginar un riu d’aigües generoses, ple, abundant. Pels volts del 12 d’octubre la història de Girona està marcada per diversos i successius episodis de desbordaments de l’Onyar. Fins i tot quan no hi ha hagut inundacions hem viscut de prop el temor d’un aiguat. Hem vist sovint com el riu anava creixent amb un cabal abundós, gras, amb aigua terrosa de color intens i hem vist la policia municipal o els treballadors de les brigades com anaven a mesurar el nivell per saber quan començarien a omplir-se d’aigua els primers soterranis de les cases de la Rambla, de l’Argenteria, de les Ballesteries, dels carrer dels Calderers a la riba dreta o del carrer de Santa Clara a la riba esquerra del riu. Sovint en les efemèrides de la ciutat que de manera puntual ens ofereix el servei de l’Arxiu Municipal de Girona i que publica sempre el digital Girona notícies trobem imatges insòlites dels Quatre Cantons o de la Plaça del Vi amb aigua fins a genoll de les persones, o imatges encara més insòlites d’alguna piragua aprofitant l’aigua per a fer algun servei a cop de rem o simplement pel gaudi de remar entre cases.

En realitat però cada vegada aquestes històries reals i verídiques s’assemblen més al que en dèiem contes a la vora del foc, batalletes dels avis. Les successives intervencions de canalització, la regulació del Ter en el sistema Sau-Susqueda-Pasteral, han eliminat progressivament de l’imaginari col·lectiu el temor i el record de les inundacions. Els joves no s’ho poden ni imaginar i si mai tornés a passar se’n farien creus i no s’ho podrien creure.

Pot ser que com a conseqüència del canvi climàtic l’amenaça de les inundacions hagi desaparegut però també podria molt ben ser, i el temporal Glòria ens ho recorda, que un terrabastall inesperat ens refresqui la memòria amb més virulència que mai. La història ens recorda que aquest és un record que no hauríem d’esborrar mai del tot.

Mentre però ja fa temps que l’Onyar ens mostra una imatge lamentable. En part a causa del tancament reiterat de la Sèquia Monar que ha estat històricament el cabal addicional que ha donat gruix al nostre riu en el seu tram més urbà i emblemàtic, el que està encotillat per les cases de les galeries que pengen a la riba dreta sobretot però també a la riba esquerra.

Fa molt pocs dies vaig rebre un missatge de veu al meu telèfon mòbil que em venia a dir: «quan veig l’Onyar se’m trenca el cor. Donem una imatge deplorable de la ciutat. No es podria aprofitar ara que hi baixa poca aigua per a fer alguna cosa?». Vaig respondre que a mi també se’m trencava el cor però que no veia la manera de fer-hi res.

El fet és que el manteniment dels col·lectors és gairebé inexistent, la neteja és precària, i l’aigua enllotada i que no circula forma una capa desigual d’algues que donen una imatge de descurança total. Els sediments creixen i s’apilonen al voltant del Pont de Pedra, sota la plaça de Catalunya, en el tram entre el Pont de Pedra i el desguàs de la Sèquia Monar ara gairebé sempre sec, sota el Pont de les Peixateries Velles, al meandre de la Plaça de Sant Agustí i el Passeig de Canalejas, sota el pont del ferrocarril i al sobreeixidor del Galligants i també en el mesclant de les aigües amb el Ter.

Dominats per uns criteris de naturalització dubtosos i mal aplicats hem baixat la guàrdia i ho hem fet i deixat estar. La vegetació és una barreja híbrida que dista molt de la vegetació pròpia de les lleres dels rius en el seu entorn natural i la quimera ens ha fet veure llúdrigues on hi ha únicament coipús, espècie invasora que no fa ni té cap gràcia. Si es draga el riu els més fonamentalistes aixequen el crit al cel; però una operació de dragatge és imprescindible per a retornar a l’Onyar la mínima capacitat hidràulica per a estalviar-nos algun ensurt.

L’Onyar és el mirall on es mira la ciutat. És la làmina d’aigua que ens recorda que és un riu domesticat, acotat, limitat per la invasió de les cases dels antics Arenys. De fet els esquemes i dibuixos que ens fa en Jordi Sagrera quan dibuixa la ciutat abans de la ciutat o en els primers temps de la ciutat romana, visigòtica, àrab o carolíngia, ens mostra les grans plataformes de la ciutat fundacional i les platges del riu. Fa segles que ja no hi ha platja i on hi havia platja hi ha cases que conviden a una làmina d’aigua de costat a costat. El domini del riu a la ciutat és una història que ha anat sempre en sentit contrari de la defensa del seu retorn al seu estat natural. Fer-ho seria encara més artificial.

Subscriu-te per seguir llegint