Temps de tardor

Avui comencen les Fires de Girona amb un pregó d’accent esportiu i femení. Vam tenir una anticipació de les Fires en la sessió d’evocació que va protagonitzar al Saló de Descans Narcís Comadira la setmana passada, en un acte ple d’accent gironí i amb aroma de nostàlgia de Fires

Demà passat, diumenge, serà Sant Narcís i a les onze, puntual com sempre, l’ofici solemne, la missa de festa major, que honora el patró de la ciutat omplirà la magnífica nau de Sant Feliu de fidels, de cants i de la voluptuositat de l’encens. Un altre ofici en seu vacant, sense bisbe, tot esperant la decisió que ara ja sembla imminent del Sant Pare. Potser aviat i abans de Nadal s’hauran dissipat les incògnites amb rumors no confirmats que apunten a Tortosa o a Terrassa. No sé com és que els rumors passen de llarg de la pròpia diòcesi; potser els rumors només són per despistar. Qui sap.

Han arribat les Fires però les reiterades borrasques que s’han anunciat han passat de llarg i han deixat només unes gotes escadusseres que no han saciat ni la set dels pantans ni la dels boscos eixuts i amb pocs bolets tot esperant l’efecte vivificador de l’aigua que ha d’amarar la catifa de fulles i molsa per despertar la natura tardoral.

No sabem ben bé si hem entrat a la tardor climàtica. Els matins són més frescos que freds i tothom té dubtes amb la indumentària. Com ens hem de vestir? Roba d’hivern? Qui pensa ara aquests dies en abrics, guants, bufandes i passamuntanyes? És evident que estem en un inici tardoral desconcertant. Hem acabat fent cas de les previsions del temps en els noticiaris de ràdio i de televisió i ens estem obsedint pels avisos reiterats de pluges que arriben amb comptagotes i que, ara per ara, passen de llarg dels territori de Girona i en un cert sentit també de les capçaleres dels rius que nodreixen els embassaments de les conques internes. Hi ha en aquest sentit una preocupació ben evident.

I malgrat tot hi ha indicis que tardoregem. Els plàtans de la Devesa han començat el lent procés de despullar-se de les seves fulles, els castanyers bords dels carrers de Girona, la Gran Via principalment, estan sembrant de pellofes i de castanyes els paviments i les voreres. Els liquidàmbars han començat a agafar aquell to de vi madur i vell, d’una vermellor transparent i intensa. Les vinyes verges s’arrapen als seus suports i s’enfilen amb una vermellor semblant. Els roures van perdent els tons dels darrers verds i agafen tons marronosos i ocres i els bedolls i pollancres groguegen ràpidament abans de la caiguda definitiva de les fulles i de deixar un paisatge d’esquelets forestals nus. La tardor prepara la letàrgia de l’hivern.

Els pagesos aprofiten la pluja escassa per llaurar els camps i preparar-los per a la sembra i la geografia i la geometria dels conreus esdevé una lliçó muda de tècniques agrícoles i de propietat.

Al bosc les clapes de pins i alzines assedegats dibuixen un horitzó tristoi indiferent al canvi estacional i deixant testimoni de la sequera extrema. Molts dels arbres grisegen i acabaran morint.

Amb tot som en plena tardor. Gaudim-la. És un temps plàcid, d’endormiscament progressiu, d’una certa tebior abans del refredament definitiu. L’aire és encara alegre i la natura abandona poc a poc els perfums de vegetació consolidada i deriva cap a olors tel·lúriques més vinculades al sotabosc que a les expansions primaverals.

Tornaran inexorables els núvols ensucrats de cotó fluix, i les pomes. I faci fred o no proliferaran les parades de castanyes i de moniatos amb un aroma torrat que convida a tastar els fruits de la terra. Al peu del pont de Sant Agustí la nostàlgia es desvetllarà davant de la màquina de tren que torra castanyes i que és un vestigi d’un paisatge urbà que en molt bona mesura s’ha escolat. Els castanyers i les castanyeres dels dibuixos han cedit terreny davant de les noves parades directament orientades a la venda sense necessitat de seduir ni d’evocar.

Al fons de la memòria guardarem per sempre la poesia dels records i ens adonarem que el temps passa inexorable i que els costums canvien.

I malgrat tot es manté l’encanteri de les Fires, la màgia que anticipa el Nadal i els tions, l’entusiasme de la mainada que uns dies abans ha vist com començava a desplegar-se el festival de parades i atraccions que durant una setmana llarga animarà els carrers i les places de la ciutat i portarà excepcionalment riuades de gent cap a la Devesa.

El gran parc de la ciutat, testimoni mut, del pas pausat del temps en silenci i buit, esdevindrà durant uns dies l’escenari de la cridòria i del moviment.

Després tornarà la calma, desmuntaran aviat les parades, i els passeigs entre plàtans es prepararan per acabar de recollir la catifa de fulles que anunciarà l’escolament de la tardor intuïda. Tardoregem malgrat tot.

Subscriu-te per seguir llegint