Quan toquen a morts

«La mort, al poble, és constant, rítmica, d’una presència tangible» (Baltasar Porcel)

El repic espès, tan lent i tan llarg, plàcid, invasor. Ocupa tot l’espai: se’l cruspeix, golut. Arrabassen tot l’aire, les campanades a mort. Per qui repiquen, avui. Quin dia dringaran pels de casa. El dia de la teva hora, la gent sentirà també aquest ding-dong compassat que anuncia la mort sempre dels altres. Qui s’ha mort, qui s’ha mort… es diu pel poble. La notícia s’escampa a la fleca, al quiosc, a la carnisseria, al bar. L’últim campaner de Celrà va ser en Pitu Tics. Fa anys que van soles: cliques un botó i au. L’oncle Xavier fa sonar les campanes: pels creients i pels que no ho són però que així ho volen. Cap a les dotze del migdia del dia que es moren o de l’endemà; i també mitja hora abans de l’enterrament. Duren uns set minuts.

A ciutat és com si la mort passés de puntetes. A poble, la palpes una mica cada dia. És sonora. Són els quarts i les hores, que et van recordant el temps que s’escola. Les campanades s’infiltren per les finestres de les cases, retrunyen entre els carrers, et desperten de matinada. També fan companyia. Hi ha gent que necessitem tenir sempre un campanar a prop. Que, desvetllats al llit, ens agrada endevinar quina hora és amb el repic dels quarts.

L’escriptor mallorquí Baltasar Porcel ens ve a dir això en el relat Nocturn de primavera. Nens, adolescents, joves de poble van veient com tota aquella gent que havien admirat, forta i arriada, es va apagant. Ho contrasta amb l’ambient urbà: «A la ciutat, multiforme, vasta, sense el viure de cada dia colze a colze amb tota la comunitat, l’espectacle de la mort s’esvaeix. Amb prou feines és una furgoneta mig vista en un creuament de trànsit, una furgoneta negra amb un cotxe d’endolats al darrera».

La mort encara és més present si habites al poble dels teus avantpassats. Si trepitges el mateix paisatge on ells van viure. Ho va dir així el periodista Jordi Nopca al pròleg del llibre Les despulles d’un somni d’Antoni Ribas Tur: «Els morts es troben per tot arreu, i encara més als pobles, on qualsevol racó pot despertar la memòria involuntària. Ens interpel·len. Ens vigilen. A vegades fins i tot ens amenacen».

Aquí et topes sovint amb els teus morts: passejant pel riu, en un tros de bosc, en aquella cruïlla envoltada de lledoners i murs de pedra seca. Hi parles quan en un corriol et recorre un fil d’aranya per la galta: et fan una moixaina, penses. Això em passa en un lloc molt concret: anant a sant Miquel per la drecera del castell de Barbavella. Els amos d’aquest castell feien pagar el delme a les famílies remences. El castell fa segles que es va ensorrar però en els masos encara hi ha vida. Que ningú se’n rigui, dels seus súbdits.

El cementiri del poble es va construir a finals del segle XIX. Com a la majoria de llocs, el vell estava a tocar de l’església. L’última vegada que es van fer obres a la plaça encara es van trobar ossos. El cementiri nou no té pas cap gràcia. Allò més bonic és el camí d’alzines que t’hi porta. Ben a prop, hi ha un mas: cal Guimerri. La gent del poble per dir que algú s’ha mort, diu que se n’ha anat a cal Guimerri. També hi ha qui diu a ca la Quimèrria. Ben mirat, la mort sempre s’ha representat com una dona. Porta un article femení al davant. Com la vida.

De la mateixa manera que la mort és més constant a poble, em fa l’afecte que la vida també s’eixampla. Entre uns i altres recorden els morts, els invoquen, en fan memòria. En les comunitats més o menys petites, totes les vides es creuen, se separen, es tornen a trobar. Recordar els morts és una manera de recordar-nos qui vam ser en un altre temps. I és així com la vida dels que ja no hi són s’allarga una mica més.

Fa temps que no vaig a veure els meus morts al cementiri, nínxol a nínxol, entre la fila de xiprers. Fa temps que no penso en aquell escrit del poeta Francesc Prat, un diàleg entre un fill i el seu pare mort. «Tu ja no sents les pluges ni toques el piano», fa la veu narrativa; «Sense llum ens hi quedem tots. Però hem sigut afortunats, ara ja saps que no són fàcils les relacions entre pares i fills», respon el pare. Fa temps que no miro enlaire cap aquests arbres tan alts, que es converteixen en ombres bellugadisses quan el vent xiula i escampa testos, rams i pètals.

Subscriu-te per seguir llegint