Reciclar o morir

Anys enrere, llençar les escombraries era més fàcil. Sí, sí: ja ho sé. Queixar-se així és de iaies, però és que és veritat. Era més fàcil. No parlo de quan no sabíem què volia dir la paraula «reciclatge», ni de quan la brossa es deixava amuntegada en bosses a qualsevol racó. Em refereixo a quan tenia els contenidors just davant de casa. Només havia de sortir del portal, fer dues passes, i llençar les deixalles. Pim, pam. Net i fàcil. 

Al cap del temps, van allunyar els contenidors de davant del portal. Els van moure més a la dreta. Primer, uns metres. Després, més lluny. Ara, ja no queden containers al carrer. Tinc sis o set grups de contenidors relativament a prop, però cap a menys d’una carretera i d’un parell de minuts a peu. «Un parell de minuts, no n’hi ha per tant!», pensareu. I no, no n’hi ha per tant. Però si baixo un dia amb la bossa del rebuig, la dels plàstics, l’orgànica i el paper, us prometo que aquests cent vint segons es poden fer eterns. I si a sobre fa fred o plou, ja ni us explico (tot i que ara pagaria perquè plogués cada vegada que trec les escombraries). 

El que us deia. Surto de casa un vespre amb tres o quatre bosses diferents. Fan embalum i pesen. Els contenidors que em sembla que estan més a prop són els del carrer Bisbe Sivilla, i cap allà que me’n vaig. Quan m’hi apropo, recordo per què prefereixo caminar una mica més. Estan sempre brutíssims i fan molta pudor. Ara, a sobre, estan trencats. El sistema d’obertura del container d’orgànica deixa només una obertura de mig pam, i el del rebuig no es pot obrir si no és amb les mans. Evidentment, tot el seu entorn està ple de les bosses que la gent no ha dipositat a dins. El poc més de mig metre de vorera que queda entre els contenidors i la paret és intransitable. I encara que no hi haguessin escombraries al terra, la pudor et tira enrere. 

Intentant no respirar gaire, faig gambades per no trepitjar les deixalles que hi ha per terra. Llenço com puc l’orgànica dins del contenidor marró, pregant perquè no en surti cap vespa ni (sobretot) cap panerola. Em trec de sobre la bossa de paper de manera relativament fàcil, i m’emprenyo perquè veig que a dins del receptacle hi ha de tot menys paper. Em barallo per fer entrar la bossa de plàstics dins del forat del contenidor groc (com pot ser que a ningú hagi pensat en fer les boques d’aquests contenidors més grans? És que els dissenyadors de contenidors no els fan servir?), que està ple a vessar. Finalment, em planto davant de la muntanya de merda que envolta el container del rebuig. El pedal està soterrat entre brutícia. Amb la punta del peu aparto un parell de bosses i apareix: trencat. La maneta també està trencada. La tapa està tan fastigosa que ni se’m passa pel cap intentar obrir-la amb les mans. Sospiro i deixo la bossa sobre les altres. No vindrà d’una.

Subscriu-te per seguir llegint