Traduir per 132 milions, un regal

Els europeus són babaus. Rebutgen que el català, el basc i el gallec siguin oficials, perquè és massa car. És clar que és car, d’això es tracta. Aquests europeus ignoren que el que té de bo l’assumpte és precisament que sigui car, així hi ha més diners a repartir en comissions i així guanyaran més diners els que es facin amb el contracte, que seran amics o correligionaris (o haurien de ser-ho, a poc bé que es fessin les coses), en l’improbable cas que es pugui ser una cosa sense ser l’altra.

Les coses a Catalunya funcionen així des de sempre, sembla mentida que en la vella Europa, que es creuen tan savis, no hagin entès res. Com més diners costa una cosa, més diners hi ha a repartir entre els qui la promouen, i a més són diners públics, és a dir, de tots, és a dir, de ningú. Hi pot haver negoci més senzill? Amb aquesta estranya austeritat que no sé per què s’entesten a practicar, els europeus no sortiran mai de pobres. Si ens deixessin a nosaltres, doblaríem el pressupost per a traduccions -132 milions anuals són una bagatel·la- i l’adjudicaríem a qui ens donés la gana, com sempre. Si s’ha de fraccionar el contracte perquè passi més dissimulat i sense concurs públic, ho encarreguem a Laura Borràs, tota una experta en el tema, que ara té temps lliure. Segur que a tota Europa no n’hi ha una altra com ella, si més no en llibertat.

Si ens deixessin a nosaltres, doblaríem el pressupost per a traduccions -132 milions anuals són una bagatel·la-

Si en lloc d’apel·lar a sentiments nacionals que en ple segle XXI sonen a passats de moda, Sánchez i el Vivales haguessin explicat clarament als diputats europeus que el servei de traductors i intèrprets pot ser un gran negoci per a tots, ja estaríem celebrant la seva aprovació. I més si tenim en compte que l’assumpte podria ampliar-se a curt termini a altres llengües regionals d’Europa, la qual cosa suposaria més despesa i, per tant, més possibilitats de sucar-hi.

Observin els europeus com a Espanya no hem dubtat a l’hora de dur servei de traduccions al Congrés, malgrat que tots hi poden parlar la llengua comuna. Creuen potser que ha estat per romanticisme? Per una idea sentimental d’Espanya? Per fotre? Res d’això, simplement perquè hi ha possibilitat de fer caixa, si aquí fem diners amb les mascaretes per a passejar pel carrer en una pandèmia, com no n’hem de fer amb tot inutilitat que se’ns vagi acudint. O es pensen que l’Oriol Pujol es va ficar en l’assumpte de les estacions d’ITV perquè de sobte es va interessar per la seguretat viària? Diners, amics europeus, diners.

Cal insistir. Una cosa és que els europeus no vulguin ni parlar de la possibilitat d’una republiqueta, i l’altra que siguin tan burros que rebutgin diners. A Catalunya, on hem estat capaços d’inventar un procés perquè uns quants visquin bé -i a fe que amb gran èxit-, no es comprèn que els europeus es mostrin poc animats a gastar 132 milions de què podrien treure profit sense ni despentinar-se.

El problema dels europeus és la seva falta de generositat. Com que els eurodiputats ja cobren un sou més que generós, no els importen els empresaris, amics, familiars i gent del partit que podrien beneficiar-se del servei de traducció. Haurien de prendre exemple de Catalunya, on sempre hi ha un sou, una concessió o un càrrec a la disposició dels amics.

Dinero, money, geld, argent, dinheiro, soldi, així de fàcil es tradueix sense necessitat d’intèrprets el que significa el servei de traduccions.

Subscriu-te per seguir llegint