Els preus del Nadal

Ja han passat els dies de les rebaixes del Black Friday, una celebració consumista importada dels Estats Units però corregida i ampliada aquí no pas per un únic divendres sinó per gairebé tota una setmana. Som així. Molta gent ho haurà aprofitat, però, per avançar compres de cara al Tió, els Reis o dels que fan aquella cosa dels obsequis penjats d’un arbre engalanat. Però el sistema incentiva el consum i les lluminàries instal·lades a carrers i places de la ciutat ajuden, diuen, a facilitar l’accés als comerços amb la lògica satisfacció de llurs propietaris que celebren el fet que l’ajuntament es gasti diners del pressupost per afavorir-los en dies tan senyalats i bonics.

Està bé que l’Ajuntament, en aquest cas el de Girona, posi lluminàries als carrers, organitzi actes i parades a la plaça de la Independència i, en definitiva, faci créixer l’economia mitjançant l’estímul de la compra. Però i els comerciants, què hi posen de la seva part? Més enllà de les rebaixes. ja siguin del divendres negre o del gener. quan se solen oferir descomptes de fins el 50% sobre uns preus que abans ja s’han incrementat en la mateixa proporció, es fan aportacions significatives que puguin beneficiar als seus clients actuals o futurs? Posem el cas dels preus: segons la llei 22/2010 del Codi de Consum de Catalunya, els comerciants tenen l’obligació de mostrar-los de manera ben clara tant a l’interior de l’establiment com als aparadors, de tal manera que el consumidor tingui la suficient informació d’allò que vol comprar només amb un cop d’ull. Doncs bé, ara que ve Nadal, en lloc de matar el gall, m’he dedicat a passejar per alguns carrers de Girona i m’he quedat de pedra nummulítica en comprovar que són ben pocs els comerços que compleixen la normativa establerta. Concretament, en un dels carrers més comercials de l’Eixample de Girona, de quinze comerços només dos tenien posats els preus d’allò que posaven a la venda a la vista dels passejants i encara un d’ells amb les etiquetes doblades que no es podien llegir. En un altre del barri del Mercadal l’acompliment de la llei era un xic més elevat però tot i això no arribaven a la meitat. Això passa, és clar, perquè els serveis d’inspecció no funcionen o simplement no existeixen. No s’aixequen actes, no es posen sancions, no passa res. En aquest estat de coses, perquè posar preus als aparadors? Si algú té interès en el producte exposat, que entri a la botiga! És aquesta l’actitud majoritària? Em resisteixo a creure-ho però amb l’entrada de franquícies i tan poca vigilància, tot podria ser.

Aquest mes, l’Ajuntament de Girona ha impulsat la campanya «Ho he comprat a Girona» amb el noble propòsit de promoure el comerç de proximitat a la ciutat acompanyada de la frase «un comerç amb orgull, un orgull de comerç» que sintetitza l’idea que hi ha al seu darrera. És clar que una cosa són els comerços i l’altra el producte que es ven perquè en un món globalitzat ens arriben pantalons de Bangladesh, joguines de la Xina, taronges del Perú, vins d’Austràlia o camises del Marroc.

La regidora de Promoció Econòmica, Gemma Geis, ha defensat lògicament la campanya tot i que, segons ella, per tenir èxit serà imprescindible comptar amb el suport dels gironins. Aquesta promoció del comerç de la ciutat dels quatre rius és positiva però encara ho seria més si es fes també una campanya específica encaminada a fer complir la llei i obligar als establiments a posar els preus a la vista del públic. És una qüestió d’honestedat, de visualitzar que no es vol enredar la gent i, en el fons, de transparència, un concepte d’actualitat que alguns dels grups polítics que avui governen a la Plaça del Vi en feien bandera. En el cas, però, de molts comerços de la ciutat, aquesta transparència no es veu enlloc. Ja que ningú inspecciona, potser convindria dir ben alt i ben clar que estem molt d’acord en fer les compres als establiments d’aquí, però només en aquells que són transparents però no pas en els que neguen o amaguen informació. És el mínim que podem fer.

Subscriu-te per seguir llegint