Quan 2023 s’acaba

Falten deu dies per acabar l’any. El calendari es precipita i tots els preparatius que ens han de conduir fins a la celebració de Nadal passaran a gran velocitat per situar-nos de cop a la nit de Cap d’Any i a la setmana de Reis. Cada any és igual. Frisem perquè Nadal arribi però sabem que Nadal passarà i quedarà endarrere.

És veritat però que aquests pocs dies que queden de l’any conviden a gaudir d’una certa pausa, d’un alentiment dels ritmes habituals, a fer endreça i a proposar un nou ordre per l’any que és apunt de començar. Ens afanyem a tancar les agendes i els dietaris i correm amb delit a obrir les primeres pàgines que encetaran un nou any.

Durant tots aquests dies mirarem fixament el cel i hi veurem una celístia transparent, capvespres retallats, muntanyes que reben les darreres manyagues del sol que es pon en un horitzó rosat. Buscarem en els estels aquell estel més brillant i ens farem la il·lusió renovada que és la guia que orienta els tres Reis d’Orient.

En el tancament de l’any se’ns apilona la feina. Ho dic literalment. Els pilons de llibres nous agafen un gruix inesperat. Sembla com si tothom tingués pressa per a fer un cert aclariment del calendari per fer net abans d’encarar la recta de Sant Jordi.

L’avantatge de la producció editorial de proximitat és que sovint es vincula amb una producció intemporal que manté la seva actualitat durant molt de temps i que assegura un procés lent per assaborir els productes literaris de proximitat. I per anar afegint capes al repositori de la memòria col·lectiva.

No em puc estar d’esmentar-ne uns quants. Primer de tot el magnífic i consistent llibre produït conjuntament en una aventura compartida entre la Fundació Rafel Masó de Girona i el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Es tracta del llibre de Pilar Vélez: Adolf Fargnoli (1890-1951). Del noucentisme a l’avantguarda (Úrsula Llibres, 2023). Aquesta revisió de l’obra i de la vida d’Adolf Fargnoli compensa i equilibra una mica l’esbiaixament cap al seu germà el fotògraf Valentí. En aquest nou llibre Pilar Vélez actualitza la primera revisió que es va fer l’any 1997 amb una exposició dedicada a Els germans Fargnoli i el noucentisme gironí (Girona, Ajuntament, 1997) on Pilar Vélez abordava el catàleg d’Adolf i M. Àngels Suquet el de Valentí. Aquell cicle pioner que durant uns anys va inundar de noucentisme les sales de la Rambla per Fires és un referent fundacional que ara s’ha superat amb les diverses revisions i actualitzacions de l’obra de Valentí i amb la que ara comentem dedicada a Adolf. Aquest, artesà, artista, dissenyador, ceramista, va deixar una petjada creativa a Girona de la mà de Rafael Masó i del taller Marcó de Quart amb les seves famoses arquetes sobretot (que replicarien alguns epígons imitadors i continuadors), i després desplegaria la seva creativitat en el disseny i la tipografia més en línia avantguardista fins l’ensulsiada de la Guerra Civil. Després el declivi i l’oblit que ara es rescata.

És un bon moment per insistir que els diferents patrons de la Fundació Masó haurien de donar-li una nova empenta i una major projecció. Amb aprofundiment de les tasques de catalogació i inventari i en les tasques de dinamització d’un equipament que pot brillar a l’univers dels petits grans museus de cases rellevants de centre Europa. Una mica més de pressupost, una més gran musculatura de recursos humans i l’ambició per connectar amb el món universitari i assenyalar les línies que, per exemple, han de culminar amb la recuperació de la casa Casas de Sant Feliu de Guíxols abans no acabi esmicolada a trossets.

Per altra banda em plau molt de comentar i de celebrar la publicació de la Guia Museu del Cinema, col·lecció Tomàs Mallol amb textos de Jordi Pons i Montse Puigdevall que ha editat la Fundació Museu del Cinema i l’Ajuntament de Girona (2023) i que substitueix la que s’havia publicat el 2002 i que certifica com des que primer es va adquirir la col·lecció de Tomàs Mallol (1994) i després es va inaugurar el Museu (1998) la progressió del Fons que inicialment el formaven 20.000 objectes ha crescut fins a 64.000 objectes catalogats fruit de donacions diverses i d’una política d’adquisicions que amb coherència a la planificació temàtica i cronològica que havia fixat Tomàs Mallol ha enriquit aquest fons extraordinari. L’evolució des de les imatges fixes cap a les diverses maneres de fer-nos veure imatges en moviment és l’aventura apassionant que el Museu ens convida a recórrer d’ençà de la seva inauguració. Un cop publicada la Guia ha arribat l’hora també de, pas a pas, fer una revisió i actualització de la museografia que sense abandonar l’encant i la tendresa de la mostra inicial ens transporti a una visió actualitzada i engrescadora del recorregut de la col·lecció.

La Guia que es presenta amb una gran riquesa d’imatges, amb fotografies de Josep M. Oliveras, ens convida a la seducció d’un recorregut estimulant que ens fa voler-ne més en la contemplació de la instal·lació museogràfica. La Guia és una eina atractiva i imprescindible d’aquesta evolució de col·lecció privada a Museu públic en una operació d’adquisició que és una autèntica filigrana jurídica i administrativa.

Finalment l’editorial Gavarres i la Fundació Valvi ens presenten en la Biblioteca de la Fundació Valvi el llibre de Glòria Granell Nogué: Quan tot és veritat. Biografia artística de Josep Bosch Puy, Piculives (1937-1998) (Girona, 2023), que amb un pròleg de Joan Boadas Raset, refà el perfil biogràfic d’aquest artista polifacètic. En els Annexos Àlex Nogué formula una proposta d’interpretació i s’inclou una cronologia, una relació d’exposicions, un inventari d’obra en espai públic (11 obres, de les quals tres a Girona: al Passeig Arqueològic, al GEiEG de Sant Ponç i a la Devesa), un recull d’entrevistes i un repertori de fonts i de bibliografia consultades, amb un apèndix documental i fotogràfic. Glòria Granell transita per la biografia impregnada de l’ànima de l’artista i ens en dibuixa un perfil ple de rigor d’una banda i de tendresa de l’altra. La peripècia vital de Piculives mereixia i reclamava aquesta biografia que ens trasllada a la intensitat vital d’un creador íntegre.

Vet aquí doncs com tanquem l’any. Amb llibres llegits i per llegir. I amb l’eufòria continguda i seriosa per la trajectòria del Girona FC que ens convida a somniar fites absolutament inesperades fins fa menys d’un any.

Que el 2024 sigui l’arca dels somnis que alguns van evocar en el passat.

Subscriu-te per seguir llegint