Una paraula amable

L’única manera que té un home de conviure en pau amb una dona és que estigui profundament enamorada d’ell. Som tan bestiotes que només cegament se’ns pot aguantar sense retret. L’única manera que una dona pugui estar durant molt de temps profundament enamorada de tu és que tu no t’enamoris d’ella perquè quan intueix que ja ets terra conquerida passa a tractar-te, d’una manera o d’una altra, com un empleat. Aquest i no un altre és el drama. I per això costa tant tot.

Te n’hauràs adonat aquests dies d’excessos familiars, en què tot grinyola perquè els sentiments no eren purs i s’han embrutat. L’home d’avui no aspira ja a viure enamorat: des de que va tancar El Bulli hem après a no demanar tant. Ja només volem que ens tractin bé, que sigui agradable. Dolça remor de cada tarda. Ens ha d’agradar, perquè sinó no hi ha manera, i creu-me que sé de què parlo, però la suavitat és el que de fons ens plau. Per això amb el temps deixem de preferir marques com Prada i Armani i ja només volem Loro Piana. Quin bon caixmir!

Una dona per aguantar un home, amb la nostra vanitat i la nostra tossuderia, amb la grolleria tan de mascle, amb la impaciència que ens caracteritza, ha d’estar bojament enamorada per no queixar-se. Un enamorament dels que surten a les novel·les, romàntic però no per empalagós sinó per insatisfet. Una dona, d’un home, ha de sentir que no el té mai del tot i que sempre en vol més, perquè només així l’encanteri perdura i s’esforça a ser seductora i ho aconsegueix. Aleshores l’home pot ser com és, sentint-se estimat, complet, sense haver-se de barallar o de fer-se el sord. És la perfecció del moment.

L’error clàssic és cedir a la temptació de vessar-te tu també. És tan falaguer que la teva noia et tracti bé, tan encantador, que més enllà de si flueix l’enamorament o no, tens ganes d’agrair-li amb tot el teu amor. La gratitud és important, i has de ser generós, però si realment et vesses, si et deixes ser en l’abandó als seus braços, has begut oli i només t’espera el tedi o l’adéu. El desenamorament neix quan renuncies a la tensió. Voldria que no fos així però tal com els homes som simples i depredadors hi ha una feminitat inevitable que s’expressa en tota la seva cruesa i menyspreu quan assumeixen que ja ets seu. No dic que no puguis enamorar-te, però si et passa, i se’t nota, estàs venut. Fes el que et sembli però és el que hi ha i has de saber-ho.

Tota dona –Shakespeare ho diu– creu que és una mare i que cada home és el seu fill. Quan ets dret de conquesta és així com comencen a tractar-te i són la teva dietista, la teva infermera, la teva mestra de l’escola, una mare sense pietat que t’ho exigeix tot però sense donar-te els macarrons, o te’ls fa suar com si vinguessin d’importació. Quan una dona no està absolutament enamorada de nosaltres el que busquem fora de casa no és un cos més jove on batre’ns sinó que ens tornin a donar de franc l’amor. L’amor de quan amb l’amor en teníem prou per justificar-nos.

Som massa tímids i matussers, massa poc valents per explicar-ho, però si tu volguessis conèixer els homes més femellers, els marits més infidels a Tinder, les discoteques o locals de més baixa estofa, no hi trobaries sàtirs ni la fúria del cos que busca un altre cos per estavellar-s’hi. Més aviat hi veuries la solitud i la tristesa de tantes ànimes abandonades o que no saberen què fer per conservar la tendresa. A partir d’una certa edat, que normalment no supera la trentena, no hi ha buscadors de plaer furtiu sinó ferits de guerra que mendiquen la bona pau, una carícia. Una dolçor encara que sigui al cubell de les escombraries. Una paraula amable, un gest. Algú que ens miri encara com a un home, a un home a qui estima i vol més que cap altra cosa en aquest món. Presumim de virilitat i gesta quan parlem amb els amics perquè estem tan sols i tan dolguts que tenim por que si expliquéssim la veritat ens prenguessin per massa febles i vençuts, i absurdament volem encara mantenir el nostre prestigi.

Quant a les noies, les més joves creuen que l’amor és una competició amb els nois. Les més grans tremolen entre la rutina i la desesperació. Algun dia, sense càmeres que ho gravin ni transmissió en directe a les xarxes socials, faríeu bé de parlar amb universitàries d’entre 20 i 24 anys i que us expliquin com els va amb l’empoderament i com responen els nois. També si se senten a gust amb el paper que s’han vist interpretant sense entendre gaire bé per què.

Va haver-hi un moment fa alguns anys que vam decidir que els rols en la relació home-dona havien de canviar i jo estic d’acord que en algunes coses havien de millorar, com sempre i tot en una Humanitat imperfecta. Però el que vam fer va ser intentar capgirar la natura i la natura no ha deixat de rebel·lar-se contra els fòrceps ideològics amb què l’hem intentat arrancar. Un excés d’emotivitat i de voluntarisme ens han empantanegat en un garbuix de sentiments i acomplexaments que no eren els nostres. Hi ha una fonda, solitària incomprensió.

Fins que de sobte algú ens tracta tan suaument que ho desenrenda tot. I et dius ja no hi som a temps i potser hauríem acabat també molt malament, però donaries la vida perquè no s’acabés mai aquest moment.

Subscriu-te per seguir llegint