De disminuït a persona amb discapacitat

Al Congrés dels Diputats s’acaba d’aprovar una reforma constitucional, la que canvia el nom "disminuït" per "persona amb discapacitat". L’acord PP-PSOE ha fet que la sessió hagi estat plàcida, tots els partits menys Vox han votat a favor. Era una reivindicació del sector des de feia temps però fins ara no s’ha fet realitat. El fet m’ha recordat que quan era petit moltes persones amb discapacitat eren amagades a casa, tancades en una habitació. Fa temps que, per sort, ja no és així. Era com si fossin empestats, recorden la noia de Los santos inocentes? La veritat és que el canvi de nom, com utilitzar homosexual per substituir el despectiu "marica" o "marieta" utilitzat no fa tant de temps, és una manera de reivindicar el fet que totes les persones tenen dret a ser respectades, a gaudir dels mateixos drets. Per això el canvi de nom és important, és molt més que un canvi de nom, és un avenç en drets.

L’avenç en drets individuals des de la transició democràtica a Espanya ha sigut realment espectacular. Pensin com era la nostra societat durant el franquisme. Donaré alguns exemples. Els homosexuals (de fet totes les persones del col·lectiu LGTBI) havien d’amagar la seva condició sexual sota pena de presó, avortar era una cosa prohibida, només es podia fer d’amagat en llocs insalubres i atès, la majoria de vegades, per personal no qualificat (hi morien moltes dones), les persones amb discapacitat eren condemnades a restar amagades dintre les cases (al carrer semblava que no n’hi havia) o coses tan absurdes com que una dona casada no podia obrir un compte corrent o obtenir un passaport sense el consentiment del seu marit o que els preservatius estaven prohibits (l’any 1974 encara un farmacèutic em va dir "aquí no en tenim d’aquestes coses" en un to desafiant quan li vaig demanar preservatius), o la censura que tant de mal va fer a la creació artística, etc. I aquesta negació de drets individuals de certs col·lectius ve de lluny. Només un exemple. Si busquen a Google homosexuals històrics hi trobaran noms que potser els sorprendran com Sòcrates, Plató, Alexandre Magne, Leonardo da Vinci, Oscar Wilde, Virginia Woolf, García Lorca o William Shakespeare. També hi ha científics com Turing, un dels pares de la IA, conegut per ser el creador d’una màquina intel·ligent que descodificava els missatges dels alemanys a la II Guerra Mundial. Tot i ser un heroi de guerra condecorat, la societat britànica de l’època el va portar als tribunals que el van condemnar a una castració química que el va conduir al suïcidi. La justícia anglesa l’ha rehabilitat fa poc.

Aquests drets, però, ni estan conquerits a tot arreu, queden molts països on aquests drets individuals són il·legals i persones de certs col·lectius són discriminades, perseguides o empresonades, ni estan assentats per sempre en els països, com Espanya, en què les lleis avui els protegeixen. Els drets s’han de defensar i cuidar perquè les lleis poden ser revocades i retornar a posicions anteriors. Pensin en què passaria si Vox entrés al govern d’Espanya i fes com en certes CCAA on governa amb el PP. De fet avenços en drets com el divorci, el matrimoni homosexual o l’avortament foren inicialment rebutjats pel mateix PP, que els va impugnar davant el Constitucional. Sols quan es va demostrar que tenien el suport d’una majoria social, el PP va decidir no canviar les lleis i acceptar de fet les normes que l’esquerra havia aprovat. El PP, en la majoria dels casos, després de fer una campanya en contra i dir que canviaria les lleis, no ha fet res quan ha tingut majoria per fer-ho. La majoria social és el millor antídot contra la regressió en drets.

Tot plegat es tracta d’una cosa tan elemental com que totes les persones haurien de tenir els mateixos drets. Fins i tot a Espanya i als països europeus la defensa dels drets està molt lluny de ser perfecta i si no mirin què passa en el cas de la immigració. Fins i tot un govern progressista com l’espanyol deixa molt a desitjar en el tema de la immigració i el pacte europeu tampoc és un exemple de respecte als drets dels immigrants. Estem fent equilibris simplement per no creuar línies com les que proposa la dreta fent seguiment de les propostes de l’extrema dreta i el seu avenç a les enquestes. L’extrema dreta presenta els immigrants com si tots fossin delinqüents, responsables de tots els mals i la dreta poc a poc els va copiant. Ara mateix tenim la falta de diligència en l’empadronament dels immigrants a Ripoll i altres pobles i Junts i el PP segueixen la seva petja. La veritat, però, és que molts immigrants simplement intenten fugir de les guerres, de llocs on són perseguits per raons polítiques o on la vida es fa difícil per raons econòmiques.

Per acabar volia dir que si en drets individuals l’avenç ha estat molt important tot i les deficiències, no passa el mateix en el tema econòmic. A tot el món la desigualtat s’ha disparat, els rics han fet un salt de gegant i la pobresa ha augmentat. A Espanya i Catalunya el nivell de desocupació s’ha mantingut i inclús s’ha reduït en uns moments difícils (enmig de la pandèmia i les guerres) però els salaris són baixos i els índexs de pobresa han augmentat. Per això defenso l’augment del salari mínim que afecta sobretot als que més ho necessiten i totes les mesures dels decrets aprovats en la convulsa sessió del Congrés i espero que d’aquí a poc també s’aprovi el tercer decret per poder fer efectives les mesures per ajudar als més vulnerables. Reduir la desigualtat és l’assignatura pendent, sobretot reduir la pobresa infantil, aquest 30% de nois/es que no s’alimenten be i que són els que han d’escriure el futur.

Subscriu-te per seguir llegint