Què en fem dels residus?

Per tractar el tema dels residus domèstics o municipals, tres aspectes són claus: la quantitat total de residus produïda, la generació per càpita i el percentatge que som capaços de reciclar de tot plegat. Al conjunt de Catalunya, l’any 2022 (el darrer del qual disposem de dades de l’Agència Catalana de Residus) es va recollir 3,8 Mt de residus municipals (sense comptabilitzar les runes), 1,2% menys de tones que l’any 2022; la generació per càpita de residus disminueix un 1,5% i se situa a prop de 500 kg/hab./any; s’assoleix un 45,3% de recollida selectiva, un 0,3% més que a l’exercici 2021.

Si centrem el focus a les Comarques de Girona, l’any 2022 es van produir 459.388 t de residus municipals, un 0,2% més que l’any anterior; la generació per càpita de residus disminueix un 0,7% i se situa en quasi 600 kg/hab./any i es va assolir un 47,5% de recollida selectiva. És a dir, que generem més residus per persona, però reciclem un pèl més que el conjunt del país.

També és d’interès considerar l’evolució per fraccions en els deu darrers anys a tot Catalunya, la matèria orgànica té una tendència a augmentar, igual que el vidre i els envasos lleugers, mentre que el paper i cartó la té a disminuir. Això no obstant, a les fraccions de residus recollides selectivament es troben materials que no corresponen al material que es vol captar, els anomenats impropis, que en el cas dels contenidors grocs (plàstic) arriba fins a un 30%.

Amb aquests números, estem bé o malament? L’objectiu de reciclatge de la UE per al 2025 se situa en el 55% dels residus generats. No sembla que només en un any aconseguim incrementar en deu punts el reciclatge donat que estem en una situació d’estancament. Un incompliment més dels varis que s’acumulen amb relació a objectius europeus (com la qualitat de l’aire o el percentatge d’energies renovables). Per tant, les administracions reblaran el clau, el que es traduirà en noves obligacions pels ciutadans i en un increment de què paguem per a taxa de residus.

Els residus, tant la quantitat com la composició, són un magnífic indicador del desenvolupament social. Només fa cent anys, la quantitat que es generava era molt baixa i quasi tota orgànica. De mica en mica s’hi van incorporar coses que ens sobraven a causa de la nostra nova opulència, com el vidre, el paper o els plàstics. Una societat suposadament rica, que no se sentia amb la necessitat d’aprofitar res del que li sobrava. Tot anava a parar a unes maleïdes andròmines situades a la via pública (anomenades contenidors) que s’empassaven el que fos. La generació de residus va augmentar exponencialment i la seva destinació final era la incineració o immensos abocadors (com el que es va fer al Garraf per servir a la conurbació de Barcelona), sistemes d’eliminació que van produir grans impactes ambientals i també sobre la salut.

A la dècada dels vuitanta del segle passat es va canviar dràsticament un model que era insostenible i la solució va ser reciclar, aprofitar tot allò que fos possible i reduir dràsticament els tractaments finalistes. Es va obrir una via principal, que era posar al carrer contenidors de diferents colors que requerien l’esforç ciutadà per dirigir adequadament cada fracció. Però també innovadores, com la recollida porta a porta (Tiana va ser el primer municipi a tot l’Estat a implantar-la l’any 2000) que d’alguna manera reproduïa els «escombriaires» de tota la vida que recollien a peu de casa. Avui en dia els municipis amb el sistema porta a porta són més de tres-cents a tot Catalunya i els resultats són espectaculars: la taxa de reciclatge se situa entre el 60 i el 85%, quan amb contenidor al carrer difícilment s’arriba al 30%.

El canvi de model (passar de no reciclar a reciclar) ha suposat un important esforç; tancament i segellament d’abocadors, desmantellament d’incineradores velles, construcció de noves, creació de plantes de reciclatge i compostatge, etc. I no només grans infraestructures, sinó també inversions municipals en maquinària, camions, contenidors (alguns soterrats), deixalleries o bujols. Lamentablement, tot plegat no ha anat acompanyat de la reducció en origen: molt cartó sobrant als enviaments d’Amazon, embolcalls ridículs als supermercats amb una sola peça de fruita o les cada cop més freqüents carmanyoles de plàstic pel peix i per la carn són només tres exemples. No anem bé. Fins i tot no s’ha aconseguit eliminar les bosses de plàstic, ja que el seu preu no resulta prou dissuasiu.

Serà necessari implementar sistemes més eficients de recollida selectiva (porta a porta, contenidors tancats amb identificació de l’usuari) i processos de valorització eficients. I per damunt de tot una sensibilització ambiental, que sovint manca, que potenciï que els ciutadans actuïn amb responsabilitat. Anem cap a un sistema cada cop més complex i car que fa que la gestió dels residus (junt amb la neteja viària) sigui una de les principals despeses i preocupació dels governs municipals, obligats a abocar-hi cada cop més diners. Diners que evidentment acabem pagant via taxes.

Estic segur que els residus són com els mosquits: cal eliminar-los abans que neixin. Per tant, hem de reduir en origen més que en gestionar el problema un cop generat. Però ho deixo per un altre dia.

Subscriu-te per seguir llegint