«Al juny ens veiem»

Pocs dies enrere parlem per teleconferència amb uns parents llunyans de Rússia. Per a ser més exactes, aquests viuen en l’extensa i gelada Sibèria. Eren unes quantes parelles reunides per una celebració, tots ells superaven els cinquanta i es trobaven asseguts en una taula abarrotada de menjar i beguda, com és tradició. Es veia molta punta, en estovalles i cortines, catifes a les parets.

Amb la meva família passem l’hivern a Suècia, en un poble pròxim a Göteborg, on vivim part de l’any trobant a faltar Catalunya i, especialment, Girona. Un d’ells, en saber on ens trobàvem, i ja que Suècia és un dels blancs de Putin, va deixar anar: «Al juny ens veiem». El doble sentit era aterridor, per descomptat.

No sabem mai, quan parlem amb algú de Rússia per telèfon o videoconferència, i preguntem per la guerra, si el que ens diuen és cert. Si diuen el que diuen perquè suposen que escolten cada conversa amb l’estranger, o perquè realment creuen que Putin és el millor que hi ha sobre la terra. Sempre ens queda el dubte de què és el que de debò pensen.

El doble sentit de «al juny ens veiem» es referia, per descomptat, a una futura invasió de Rússia als països nòrdics. El terror que causava aquella afirmació era que aquell home ho deia sense immutar-se. Diria que fins i tot amb una certa alegria. I que la resta celebrava el comentari. Sense pensar ni un sol moment que no serien ells els que anirien al capdavant. Adonant-me que, almenys ells, quan parlaven per telèfon festejant Putin, anaven de debò.

Tota aquesta setmana els líders mundials han estat esmentant la necessitat d’una guerra. Putin entre ells. Començava l’actual Ministra de Defensa, Margarita Robles, assegurant que no ens adonem de la proximitat de la guerra. Els dies següent el tema d’una Tercera Guerra Mundial es convertia en tendència en les xarxes.

Flota a l’aire una cosa semblant al que empenyia aquell home a dir «al juny ens veiem». Hi ha no només com una acceptació del que és inevitable, sinó certa determinació d’encarar la que podria ser l’última de les conteses. Com si de la memòria dels homes s’hagués esborrat tot allò referent al terror que la guerra significa.

Ja sigui que es mencioni la necessitat de parar Putin o defensar Ucraïna, el nom o el motiu noble que invoquin no importa. Per a una guerra sempre hi ha una excusa i sempre hi ha mort. En general la mort dels qui escolten les excuses. I no dels qui les inventen.

Subscriu-te per seguir llegint