El cinema

Hem de ser agraïts, hem de manifestar gratitud, sincer reconeixement, a les persones que s’han portat bé amb nosaltres, que ens han ajudat i que en els moments greus i desoladors ens han fet costat ajudant a superar el mal tràngol. «És de ben parit ser agraït» li havia escoltat manta vegades al meu oncle Andreu. Ell es tenia per un home just i honorable perquè havia correspost als amics i familiars necessitats, no per interès, sinó per bondat i sense esperar res.

No sé si sempre he reciprocat, no sé si l’amic s’ha sentit compensat amb el meu suport o si de mi esperava més. És probable que alguns se sentin decebuts perquè he fallat o perquè volien una actitud més generosa; tanmateix, fàtuament desitgem beneficis i consideracions més coratjoses i munífiques.

No vull parlar de persones concretes amb les quals estic en deute pels favors rebuts, si no vull expressar el meu sentiment afectuós envers aspectes culturals que n’han proporcionat un plaer immens i que no ens han fallat mai, especialment la meva reconeixença al cinema que m’ha fet un gran bé, un servei i un acompanyament atractiu i constant al llarg de la vida. Jo estimo el cinema.

La meva germana Marianna era una gran cinèfila i m’ho va encomanar aviat. Va contribuir que em prengués seriosament el cinema, no com una mera diversió insubstancial com pot ser qualsevol joc. El cinema ens educa, és un transmissor d’idees i un agent socialitzador. Ella em parlava de directors, el seu preferit era l’Alfred Hitchcock i la seva pel·lícula Rebeca, la novel·la de la Dafne de Maurier que em va fer llegir quan jo tenia tretze anys.

També el meu germà Lluís que treballava a Barcelona ens parlava el diumenge dels films que havia vist durant la setmana. Va ser ell que em va fer veure Solo ante el peligro d’en Fred Zinnemann amb un esplèndid Gary Cooper i la delicada Grace Kelly; tanmateix, la millor de totes per ell era la d’en François Truffaut 400 golpes. Pel meu germà Francesc Stromboli d’en Rosselini i el meu oncle Agustí, professsor de Filosofia i un gran aficionat al cinema, assegurava que cap cinta havia superat Metrópolis d’en Fritz Lang.

Vaig anar introduint amorosament el cinema a la meva vida. A l’internat del Collell, un capellà, en mossèn Roure, un gran entusiasta, algun cop presentava la pel·lícula en sessió de cinefòrum. A tots els alumnes ens seduïa la forma com tractava les pel·lícules i ens ajudava a valorar-les, a entendre la psicologia dels personatges i la intenció del director.

Allà també vaig coincidir a la infermeria amb un noi, en Ventura Pons, que es convertiria en un director de cinema. Era més gran que jo; un xicot especial, solitari, embadalit, un xic taciturn, que no participava dels esports comuns. Uns dies coincidirem en la mateixa habitació; es mostrà loquaç i el seu únic tema preferit era el cinema, en parlava tan elogiosament que semblava que no hi hagués res més important en el món. Li vaig preguntar quina era la seva millor pel·lícula i em va respondre, «una destaca per sobre totes les altres: Jonnhy Guitar».

Pel meu pare la pel·lícula que més el va emocionar va ser Candilejas; em vaig adonar que les preferides de la meva mare eren les que portaven un missatge de denúncia contra els homes i tractaven arguments de dones desgraciades per culpa de la brutalitat i la injustícia masclista: El apartamento d’en Billy Wilder, Noches de vino y rosas d’en Blake Edwards, La strada i Las noches de Cabiria ambdues de Federico Fellini.

Fa uns dies vaig trobar una llista en la qual constaven les deu millors pel·lícules de la història, que vaig enviar fa anys a una revista que m’ho va preguntar. M’ho vaig rumiar molt i me’n van sortir vint.

Felini 8 1/2 (1), Roma, ciutat oberta (2), La Quimera de l’or, Cautivos del Mal i Ciutadà Kane (3), Sed de Mal (4), Fresas salvajes i El Crepúsculo de los Dioses (5), La diligencia (6), La strada (7), Centauros del Desierto, El hombre que mató a Liberty Valance i El mundo marcha (8), El acorazado Potemkin, El resplandor, Espartaco i El lladre de biclicletes (9), El Gatopardo i Historias de Filadelfia (10).

Com que eren massa, les vaig enumerar i la Montserrat va triar a l’atzar 10 números i aquestes van ser les que vaig enviar i que vostè ha pogut comprovar.

A Orson Welles li van preguntar quin era el millor director de tota la història del cinema, respongué «No sols en diré un, en citaré a tres directors, John Ford, John Ford i John Ford».

He trobat moltes llistes sobre els millors directors vius i es destaquen Martin Scorsese, Quentin Tarantino, Woody Allen, Steven Spielberg, Francis Ford Coppola, Clint Eastwood, tots americans; ens preguntem: ja no hi ha directors europeus com els d’abans?

Alguns nois i noies, que estudien el batxillerat, no han entrat mai en una sala de projecció i altres en tenen un record llunyà de quan els pares els hi van portar quan eren uns nens. Una professora ha quedat sorpresa perquè els alumnes no saben qui és en Charlot, mai n’han sentit a parlar. Una nova generació que ha crescut mirant el televisor i la pantalla de l’ordinador.

El suport físic del cinema, el cel·luloide, a diferència del marbre de l’escultor, del paper de l’escriptor, o el llenç dels pintors, és fungible i inflamable, per aquesta raó cal «remasteritzar» (restaurar) pel·lícules malmeses pels anys. Es calcula que un film rodat el 1970 presenta mutilacions d’imatge i de so i ha de ser reparat si vol mantenir la puresa original. La delicadesa i fragilitat del setè art.

Subscriu-te per seguir llegint