El «xavinoriguisme»

Xavinoriguis és un perfil d’Instagram que es dedica a transcriure les frases més òbvies de la catalanor posant-les en boca de l’actor Morgan Freeman. Abans eren posades en boca Hitler i Goebbels, que parlaven com rient en un pati, però el compte va ser censurat per motius més enllà de la meva comprensió. El xavinoriguisme va començar sent una broma entre nihilista i absurda però ha acabat condicionant les nostres vides. Abans de dir res, i ja no diguem d’escriure-ho, un es pregunta si aquesta frase podria ser una del Xavinoriguis. A mi em condiciona cada dia. De fet, dir que el xavinoriguisme em condiciona pot ser motiu de burla.

Catalunya s’ha tornat tan banal, per culpa dels udoctubristes com Xavier Bach, que és qui dóna vida a aquest perfil, que tot és susceptible de ser cursi, afectat, nihilisme. Té la seva gràcia que un independentista mig okupa, que en certa manera encarna tot el que critica, s’hagi erigit en la pauta moral dels nostres dies. Té a veure amb la seva genialitat, esclar. Però també amb la nostra malaltia.

Hi ha un catalanisme –que el xavinoriguisme representa– que prefereix autodestruir-se que admetre que es va equivocar i que Espanya és la gran història d’èxit de Catalunya. Hi ha un catalanisme brillant, famolenc i absurd que sent tant d’odi per Espanya, i té una relació tan poc intel·ligent amb la realitat, que s’estima més esmolar el seu enginy per posar-se en evidència que no per millorar moralment i fer per fi alguna cosa de profit.

La dosi de talent extra que sempre ha donat Catalunya es manifesta plenament en Xavinoriguis. Un talent espontani, un talent que és un do, un talent involuntari. Un talent poc treballat, com poc que treballa el seu autor, però d’una finor excelsa. No prendrà mai cos, ni tindrà mai forma, perquè sense esforç res no fructifica, però mentre duri la Gràcia els seus lectors no deixarem d’agrair-la i de celebrar-la. En la seva simplicitat hi ha el seu prodigi, i quan dic que és poc treballat no és que cregui que hauria de complicar-se, sinó que si l’autor no fos tan penco podria tenir una producció més extensa i incorporar més personatges.

Com sempre a Catalunya hi ha una línia molt prima entre el que és genial i el que és decebedor, entre la brutal espurna que il·lumina tot el món per uns segons i una vida llançada a les escombraries ningú no sap ben bé per què. El xavinoriguisme ens afecta d’una manera profunda, perquè ens posa davant del mirall de la nostra estretor, però a la vegada ens redimeix perquè de seguida entenem per què ens fa riure. Som imbècils, és veritat. Però ho sabem. La qual cosa ens fa una mica menys imbècils.

El xavinorigusime no entra mai a matar i això el separa de la total grandesa. Tothom sap, tothom present que posar Morgan Freeman a dir coses és una manera covarda de no posar-hi Jaume Giró, que sobretot d’ençà que té un perfil a Instagram, s’ha tornat l’autèntic museu de l’obvietat catalana. Has d’anar amb compte, Xavi, perquè sinó el Jaume et passarà la mà per la cara. L’única diferència que hi ha entre ell i tu és que en el teu cas el talent és involuntari però et surt; i en ell, el que és involuntari és el ridícul, però també li surt. Vull dir que si en lloc de prendre’s seriosament, al costat del seu nom hi afegís «compte fake», penjant-hi exactament les mateixes fotos i els mateixos comentaris, seria el primer i més gran humorista de Catalunya. Perquè a diferència de tu, ell sí que treballa, i va cada dia de poble en poble, com el drapaire del Serrat, visitant els personatges més horribles i estrafolaris, fent-se fotos de grotesca solemnitat i alternant-les amb d’altres que de vegades es fa fer en escenes bucòliques, molt rurals, com una que té en una font d’aigua calenta de La Garriga vestit amb uns pantalons blau elèctric i una corbata lluent que sembla ben bé que se’n foti. Després, quan veus que és un perfil seriós, tornes a pensar en la fina línia que ho separa tot a Catalunya. Tens sort, Xavi, tens sort que el Jaume es pensi de debò que pot ser president de la Generalitat. Només que s’ho prengués com l’acudit que realment és, Morgan Freeman empal·lidiria i hauríem de parlar del xavinoriguisme en passat.

A diferència de La Sotana i variacions del mateix estil, el xavinoriguisme no ve determinat per les substàncies, ni és insultant, ni és feridor, i treballa en unes tonalitats en què l’humor és més suau i per tant més difícil, perquè només funciona en la precisió, en l’exactitud. Xavi Bach pot ser un dropo, però no podria fer el que fa si fos vulgar, si no tingués el do i un instint superior als altres.

Hi ha poques persones a Catalunya amb aquest talent tan admirable. Com tothom, és fruit de la seva època però estic segur que en qualsevol altra època hagués brillat, perquè a diferència dels pallassos i intel·lectuals –pleonasme– que el procés ha espatllat, si al Xavi li lleves la política catalana és igual o encara més genial.

Subscriu-te per seguir llegint