Presidenta marxista

Ves per on els extremenys tenen des d’ara una presidenta declaradament marxista. No pas de Karl Marx si no de Groucho. María Guardiola ha assumit aquell postulat lapidari que diu «Aquests són els meus principis, però, si no li agraden en tinc d’altres». Les facultats de comunicació, politologia i periodisme haurien d’estudiar la cara de pomes agres i el llenguatge no verbal, emmascarat per uns somriure postís, de qui va haver d’empassar-se quantitats industrials de bilis i suportar un duríssim tercer grau.

Com es recordarà, la cap de llista del PP, després de les eleccions va fer unes contundents declaracions en els quals deixava clar que per conviccions democràtiques, feministes i de respecte als drets de les persones no podia governar amb Vox. No van trigar a tocar-li el crostó des de Gènova i els seus correligionaris li van fer empassar les seves paraules fins que, al cap d’uns dies, amb cara d’esgotament, va haver d’anunciar l’acord amb l’extrema dreta, signar els documents públicament i pronunciar una frase que la perseguirà tota la seva vida: La meva paraula val menys que el benestar dels extremenys. I avall que fa baixada.

Però aquest no és el final de la història perquè el cas Guardiola passa a formar part dels anals de la ignomínia política. És molt més que un exercici de camaleonisme polític. És molt més que l’enèsim exemple de l’escàs valor que cal donar a la paraula dels polítics. És un cop de puny directe al sistema polític de l’estat, perquè fins i tot els que estem molt allunyats del PP, vam celebrar les seves primeres declaracions. I no pas perquè volguessin barrar el pas a la ultradreta –que també– sinó perquè eren unes declaracions que sonaven a innovació i que venien a dir que es pot ser espanyol de dretes, amb una ideologia liberal, partidari de la democràcia i els valors i drets aconseguits per a la ciutadania i no fer pudor de resclosit. No ha pogut ser.

Guardiola, funcionària de carrera i amb un brillant expedient acadèmic, podria haver-los engegat a pastar fang i hauria donat una gran lliçó, però, ai el poder! Arribar a presidenta autonòmica, amb la seva foto als despatxos públics, un bon sou, cotxe oficial i tocar poder, molt de poder, han pesat més que els seus primers principis que, com que no han agradat als que remenen les cireres al seu partit, n’ha hagut de treure uns d’altes. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint