Solitud entre la gent

Les persones no podem viure aïllament ni soles. Naixem, normalment, en una família, creixem i ens formem amb la resta de familiars, veïns, amics, companys, escola, compartint il·lusions, projectes, idees i decepcions..

Però la societat en la que vivim sembla que impulsa a ignorar aquesta condició relacional humana, abocant-nos a un individualisme estèril i ferotge, a un consumisme sense límits, a un escenari de campi qui pugui, on el més mal parit sembla que se’n surti millor.

Tenim al nostre abast, sortosament, molts mitjans que haurien de facilitar relacions més cordials, assídues i personals. Però el dia a dia ens ofereix decepcions insospitades com és el veure que veïns d’un mateix bloc de pisos s’ignoren entre ells, desconeixent fins i tot qui viu a la porta del costat. Constatem a diari que una salutació tan habitual com dir bon dia, quan et trobes amb algú de cara es queda sense resposta o es veu com una idiotesa, i per suposat com una sorpresa molesta.

Per altra banda, podem contemplar com els auriculars i els telèfons mòbils, (o les pantalles d’ordinadors), són noves barreres d’incomunicació i de dependència, simultàniament, que ens aïllen els uns dels altres. Estem més a la vora que mai, però, contradictòriament, sembla que hi ha més solitud i més distància que mai entre les persones. La robotització de la vida social, sotmesa, habitualment, a eslògans i protocols que ignoren la realitat essencial de la condició humana, com a éssers únics, convivencials i solidaris, ens aboca a seguir com xais les proclames de qualsevol il·luminat, entitat o organització social, renunciant al nostre propi pensament i a diluir-nos com el sucre en el cafè.

En alguna altra ocasió he comentat que algun savi i estudiós de la història humana ens va indicar que l’ésser humà adquirí aquesta condició quan es va fer present entre els nostres ancestres la solidaritat i la compassió, l’acompanyament i la protecció del dèbil. Caldrà obrir els nostres cors per reprendre el camí de tantes bones persones que ens han precedit, i que amb humilitat i estimació trencaven barreres i descartaven la solitud indesitjada. Tot i que als nostres pobles i ciutats vivim més junts i dependents que mai, també és cert que hi ha més solitud i aïllament personal que mai. Haurem de rectificar. Que les vacances ens ajudin a reflexionar per millorar i contribuir a fer una societat més comunicativa i amb menys solitud.

Subscriu-te per seguir llegint