Contes caniculars

1.- Una nena volia escriure la carta d’amor més bonica de tota la història, però mancada de paraules d’amor va anar a la botiga de les paraules.

El botiguer somrient li va posar en una bossa de paper mots afables barrejats que havia tret de diferents pots de vidre. Un cop, a casa seva, va buidar la bossa damunt d’un foli i observà com es produïa un moviment de formigueig esvalotat, les paraules s’armaven, els adjectius corrien a qualificar els substantius i els verbs feien de pont entre els subjectes i els predicats.

La morfo-sintaxi resultant era d’una excelsa perfecció i la carta d’amor era preciosa, ara, només havia de resoldre del tot de qui estava enamorada.

2.- La Gertrudis mentre somiava preguntà al seu company, en Martí:

- Digues-me, què hi has anat a fer al port?

En Martí, dins del somni de la Gertrudis, li respongué:

- La meva anada al port és cosa meva i al port tu no hi eres.

En aquest precís moment la Gertrudis es desperta i desvetlla en Martí que dorm al seu costat per preguntar-li:

- Què havíem quedat que ens veuríem al port?

3.- Quan la nena agafà el pany de la porta per entrar a l’estudi de l’escriptor, el pany li agafà la mà i li retingué durant uns llargs segons.

Estava avesada a què les coses se li entremaliegessin, s’amaguessin o li prenguessin el pèl.

La relació era inofensiva i juganera i no li causava cap mena de desvari, ans la divertia, excepte quan tenia pressa, però reconeixia que els objectes eren considerats i apareixien si els necessitava.

Tanmateix, li disgustava si les coses bromejaven quan parlava perquè la gent li feia preguntes sobre les coses, a les que no podia donar una explicació convincent. Per exemple que una cadira es mogués sola, que la finestra s’obrís o que un plat canviés de lloc, aquestes coses eren una extravagància per tothom.

Com que les coses no paraven de fer el boig les va cridar i les sermonejà d’aquesta manera:

- No vull que em poseu en evidència quan hi ha públic, deixeu-me en pau; si teniu ganes de gresca, gasteu-vos brometes entre vosaltres, que sou adultes i teniu molta història.

Endebades.

4.- En el moment que el petit Sòcrates va llegir Coneix-te a tu mateix, escrit en el frontispici del temple de Delfos on la vella sàvia, coneguda com a oracle de Delfos, vaticinava l’esdevenidor, va sortir com un llamp a preguntar-li a un vell xaruc i rondinaire, que s’havia presentat per fer d’oracle sense èxit, si podia ajudar-lo a conèixer-se, perquè ell era massa menut i no sabia massa bé com s’havia de fer.

L’oracle a la reserva li profetitzà: «Et faràs famós, altres també ho seran perquè sabran coses i fanfarronejaran de saber-les, però tu també seràs estudiat per presumir de la teva ignorància afirmant una ximpleria per la qual t’hauria de caure la cara de vergonya «sols sé que no sé res». Mal estudiant! Au! Passa cap a l’escola a aprendre!»

5.- Els pares, en Gregori i l’Antonieta, se sentien molt responsables i decidiren, abans de posar un fill al món, preguntar-li si volia néixer. Així doncs, van convocar al potencial ser humà, que prendria el nom de Robert, en record de l’avi de l’Antonieta.

Li van explicar que ells no eren ningú per posar un nou ésser al món sense abans demanar-li el consentiment. Perquè obligar a existir és un acte de superba autoritat. Si estava d’acord en néixer, farien tot el que convingués; l’Antonieta es quedaria embarassada i un cop nascut procurarien fer-li còmode la vida.

- Sempre ens has dit que no, què et sembla, Robert, creus que estàs preparat per néixer?

En Robert va exposar els seus dubtes i neguits existencialistes, que els virtuals pares havien escoltat en disset ocasions anteriors. En Gregori i l’Antonieta insistiren:

- Ja saps que nosaltres frisem per conèixer-te com a ser viu, desitgem que t’atreveixis a existir... No tenim tota la vida per esperar-te, convindria que et decidissis.

- M’ho haig de pensar bé. Ens tornarem a veure l’any que ve.

6.- La Llibertat escrivia cada nit una carta d’amor. Unes cartes en les quals declarava el seu amor de forma tan sincera i convincent, que el lector s’entendriria tant que correria a abraçar-la.

Sempre que escrivia les llàgrimes li queien sobre el paper entelant algunes lletres. Les signava amb noms masculins i se les enviava per correu.

7.- Franz Kafka, un bonàs, va trobar en una plaça de Praga una nena plorant perquè havia perdut la nina. Per consolar-la li va assegurar que se n’havia anat de viatge i rebria cartes en les quals li explicaria les seves aventures.

Durant setmanes en Kafka li llegia a la nena desolada les experiències viscudes per la nina, fins que un dia l’escriptor la va veure contenta jugant amb una nova nina.

Aquella nina de Praga es va presentar a la meva llar i s’hi va quedar a viure; al cap de pocs dies va imposar-me exigències.

Es queixava que no li comprava llaminadures, que no la treia a passejar de nit, ni li presentava ninos del seu gust; res la complaïa, no parava de criticar-me i de vociferar que l’escriptor txec la tractava molt millor i li feia viure intrèpides aventures per la selva dels animals fers i pels carrers més perillosos de la ciutat.

Fart d’imposar-me tantes pretensions vaig posar la nina dins d’una capsa i la vaig enviar al domicili particular d’en Franz Kafka.

Subscriu-te per seguir llegint