Estimada, vols ser la meva quota?

Organitzaven una taula rodona a Girona, s’hi parlaria de la relació entre els mitjans de comunicació, sobretot els locals, i la indústria musical. No em va estranyar que em proposessin participar-hi, entre els molts noms que podien haver sonat per formar-ne part hi havia el meu. Un de tants. Però no, ho van deixar clar des del principi: «és que ens falta una dona». «A més, l’acte serà prop del 8 de març i faria lleig que no n’hi hagués cap. Hauries de fer un esforç per venir, perquè després la gent se’ns queixa», ho van rematar.

Ah, gràcies. Quina manera més afalagadora de dir-te que la resta hi serà per mèrits propis, que tu simplement ets el peatge a pagar per quedar bé. El cromo femení, com quan Els Barrufets tenien una Barrufeta sense més personalitat que ser la noia; ni la rondinaire, ni la forçuda ni la sàvia, simplement era la noia. O a la colla d’en Doraemon, o a la Patrulla Canina, si hem de ser més moderns.

Amb aquells arguments tan definitius, vaig declinar la proposta. No sé si la van fer a cap femella més, però a l’acte no n’hi va haver cap. Algú del públic ho va fer notar a l’organització. «Hem buscat noies periodistes però ens han dit que no», van respondre.

Sorpresa total. Per la propera, que no se’ls vegi tant el llautó. «Estimada, vols ser la meva quota?» no és precisament el missatge més engrescador.

Subscriu-te per seguir llegint