Pa i circ, la cultura del narcisisme

En el capítol anterior, us recomanàvem un llibre de Capitán Swing, a l’article d’avui, també us volem animar a llegir un títol del mateix segell editorial. Es tracte d’una reedició del llibre La cultura del Narcisisme, publicat ens els EUA l’any 1979. Aquest text es la principal obra del sociòleg nord-americà Cristopher Lash, un autor que hom considera que està influenciat per les idees de Marx, Freud i té punts de contacte amb Herbert Marcuse i l’escola de Frankfurt. També és proper a Jacques Ellul o Guy Debord en la seva crítica de la societat de l’espectacle.

Aquest llibre, que en el seu moment es va considerar com una de les obres més crítiques amb el postmodernisme americà, va ser un èxit de vendes a escala planetària. La revista Time va considerar al seu autor de «profeta bíblic» i el setmanari Newsweek va dir que «mai s’havia fet un al·legat contra el narcisisme tan brillant».

La societat americana i en general el món occidental, és consumidor de TV, sèries i pel·lícules,... en les quals es creen i promocionen ídols, ja siguin actors, cantants, esportistes,... estereotips que el públic narcisista segueix i identifica com a sinònim d’èxit.

Els consumidors identifiquen aquests models com a prototip dels guanyadors i els assumeixen, per por que els puguin identificar com a membres del ramat dels perdedors.

La màxima aspiració a la nostra societat, és ser ric i famós, perquè això porta associat, un plus de seducció i l’accés (en el cas dels homes heteros) a les dones més guapes i sexis i a tot tipus de béns de consum.

L’eternament renovat vell capitalisme, ja no necessita treballadors-ciutadans reprimits pel moralisme religiós, en fa prou amb fomentar l’individualisme egoista i insolidari del tots contra tots, un sistema en el que el més important sempre sigui jo.

Així es competeix en tots els fronts, en benefici dels propis interessos i vanitats, atès que el nou ciutadà narcisista-hedonista que no creu en res, ja no es veu condicionat per idees religioses, polítiques, culturals o morals que li puguin barrar el pas. Guanyar passa de ser una cosa important, a ser la més important, en una societat que cada vegada és més competitiva.

Vivim en el món de la imatge, on domina per damunt de tot la publicitat i la propaganda que ens bombardeja 24 hores al dia, per terra, mar i aire. Daniel Boorstin diu que la gent ja no parla de les coses en si sinó de la imatge que projecten, l’objectiu de molts es tenir èxit i plaer il·limitat.

Un dels capítols que més ens ha cridat l’atenció del llibre, és l’intitulat l’apoteosi de l’individualisme, en el que l’autor fa una reflexió molt original sobre un personatge egocèntric-narcisista per excel·lència, com va ser el marquès de Sade, un escriptor que va ser revaloritzat per grans autors francesos com ara Foucoult, Derrida o el mateix Roland Barthes.

No oblidem que el marquès defensava, com els narcisistes actuals, l’egocentrisme sense límits com a culminació de la lògica irracional burgesa del culte al jo i a la propietat privada. Aquestes fantasies i voluntat de poder defensades per Sade, serien lloades més endavant pel pensador nihilista alemany Nietzsche.

Nietzsche, Baudelaire, Rimbaud, varen embogir perquè no varen ser compresos per una societat inicial burgesa que poc tenia a veure amb el capitalisme del segle XXI.

Avui, multitud de petits narcisistes-hedonistes, sense grans referents utòpics, que no llegeixen, ni tenen grans coneixements d’història ni literatura, desconeixen l’existència de la lluita de classes i la importància que ha tingut per fer avançar la humanitat. És per això que ara mateix, s’imposen retrocessos reaccionaris i irracionals.

Els narcisistes avui són esclaus de les noves tecnologies. A molts d’ells, el que més importa al cap del dia, és saber quants seguidors tenen a les xarxes i sobretot quants «like» (m’agrada) han aconseguit.

A l’altra banda de la balança, tenim el poc atractiu que tenen pels joves d’avui les comunitat monàstiques, formades en la seva major part per gent molt gran que ja és a punt d’arribar a la fi dels seus dies. L’amor a Déu i al proïsme, cotitzen avui a la baixa. Els descendents d’aquells que varen construir grans esglésies i catedrals tenen els dies comptats i estan a punt de desaparèixer.

Vivim la crisis de les noves idees liberals que arribaren a Europa amb el Renaixement. La nostra civilització no creu en déus, esglésies ni sacerdots. L’american way of life ha consagrat el diner com a gran mite modern. Ens trobem en una època molt semblant a la que va començar la decadència de l’imperi romà, en la que el gran lema va ser panem et circenses.

El llibre La cultura del narcisisme, es basa fonamentalment en la anàlisi de realitats de la cultura nord-americana i en aspectes de la dinàmica social, que són molt presents també a la nostra, en la mesura que s’ha produït una colonització cultural, una macdonalització que fa que nosaltres, tinguem molts trets identitaris que ja no estan basats en una cultura pròpia, sinó que tenen molt a veure amb pautes dominants i en definitiva amb hegemonies culturals.

Narcís s’afoga en el seu propi reflex sense arribar a entendre mai que allò era només un reflex. L’essencial del mite no es que Narcís s’enamori de si mateix, sinó que no reconeix el seu propi reflex perquè, segons Cristopher Lash, està mancat de tota noció que li permeti diferenciar entre ell mateix i el seu entorn.

Subscriu-te per seguir llegint