Recordant el «Tamayazo»

Els començo parlant d’un restaurant que, malauradament, no existeix. El Currito de la Casa de Campo de Madrid. La Casa de Campo és un dels pulmons de la capital, una extensa propietat annexa al palau reial a disposició dels monarques fins a l’arribada de la segona república. Alfons XIII la utilitzava de vedat de cacera. Un total de 1.700 hectàrees que els madrilenys pogueren visitar per primera vegada el 15 d’abril de 1931, quan l’avi de Joan Carles I va marxar a l’exili. Josep Pla fa una descripció extraordinària d’aquesta excursió dels madrilenys a L’adveniment de la república. Als anys seixanta s’hi va instal·lar la fira del camp, on moltes provincias y regiones hi aixecaren els seus propis pavellons. Al de Biscaia s’hi va instal·lar una sucursal de Currito de Santurtzi, on oficiava com a cuiner i propietari un senyor amb boina que es va fer famosíssim amb les seves graelles de peix i carn.

Tot Madrid anava al Currito, que es va convertir en un personatge popular que sortia a les revistes i a la tele. Jo també hi anava. La seva localització era ideal. Quan es podia travessar en cotxe la Casa de Campo agafava a mig camí dels dos centres principals de Televisió Espanyola on treballava: Torrespaña i Prado del Rey. A les nits d’estiu la terrassa convidava a tastar els seus magnífics «txuletons», peixos o les sardines a la brasa que eren les millors que es cuinaven a Madrid. Com era el cas del 9 de juny de 2003, ple de polítics i periodistes, dues de les dues principals tribus clients del lloc. Encara crepitava el «txuletó» sortit de la graella i ja m’esperava l’encesa de l’havà quan un periodista amic, en saludar a un dirigent del PP que marxava del local, va rebre el següent missatge: «sàpigues que molta gent del meu partit no estem d’acord amb el que pot passar demà».

L’endemà al matí es constituïa l’Assemblea de Madrid per elegir president del parlament i començar el procés d’investidura de Rafael Simancas, ja que arran d’un pacte amb Esquerra Unida els socialistes superaven a Esperanza Aguirre del PP. Aquesta es va quedar a dos escons de la majoria absoluta i, per tant, no assoliria el govern de la comunitat. Hi havia raons de pes i de molts nervis perquè la sessió es retardés fins que finalment es va saber que passava. Dos diputats del PSOE, Eduardo Tamayo i María Jesús Díaz, no es van presentar a la sessió i la presidència de la cambra va recaure en la popular Dancausa per 55 vots a 54. Mentre això succeïa, els dos diputats traïdors anaven a una televisió a fer declaracions al·legant que la seva deserció es devia a discrepàncies del sector «Renovadores de la base», del que formaven part, pel pacte amb els comunistes. Ningú s’ho va creure. I jo el primer, després de les paraules escoltades la nit anterior al Currito. De tot això n’ha fet aquest estiu exactament 20 anys i del «Tamayazo» n’he volgut parlar avui perquè en l’actual situació parlamentària espanyola la crida escoltada on alguns diputats socialistes «patriotes» es neguin a investir Sánchez ha tret de l’armari el fantasma de Tamayo.

La situació va evolucionar cap al bloqueig. Ni Simancas ni Esperanza Aguirre varen presentar-se a la investidura. Dos mesos després la presidenta de la cambra certificava la impossibilitat de formar govern i es repetien les eleccions. Esperanza Aguirre va guanyar dos escons, que va perdre el PSOE, assolint la presidència per majoria absoluta. Les investigacions dels darrers vint anys han portat –amb proves aclaparadores que es poden trobar fàcilment en llibres i diaris– a la constatació d’una jugada orquestrada per sectors immobiliaris que d’una manera o una altra varen comprar voluntats polítiques i dos escons per barrar el pas a Simancas, qui havia fet bandera (sobretot després amb l’acord amb els comunistes) de la lluita contra l’especulació urbanística en uns anys que veníem de grans «pelotazos».

Alguns dels lectors es preguntaran com no va passar res davant de l’envergadura de l’escàndol. Tenen raó. Senzillament que tant el PP com el PSOE, amb el temps, varen arribar a la conclusió que no els convenia sacsejar el tema i poc a poc es va anar apagant. Els populars perquè, com a mínim, varen deixar fer, beneficiant-se d’aquest acte de corrupció. Els socialistes perquè posaria de manifest la vergonyosa existència d’un sector del socialisme madrileny que es deixava comprar o llogar des de feia temps. Es diu que Simancas se’n va assabentar el mateix dia i no va fer cas a alguna advertència prèvia. Qui sap què hauria passat si hagués anat a sopar a Currito...

Subscriu-te per seguir llegint